Comence l'últim article de la temporada. Me'n vaig de vacances i he de posar el comptaquilòmetres a zero. Faig una ullada a diverses portades de premsa. Aquesta setmana és inevitable no parlar de política. Inevitable pel fracàs del debat d'investidura i pels esdeveniments de la política local. Potser ens acostem a una tercera convocatòria d'eleccions o potser Madrid i la política estatal em queden massa lluny. Tot plegat em recorda massa els personatges d'aquell text de Nathalie Sarraute («Per un sí o per un no») en què cadascú creu ser l'únic dipositari dels ideals de joventut perquè els altres els han traït.
Continue llegint premsa. Hi ha maneres de redactar que m'inviten a pensar que els mitjans de desinformació general són la base de la dominació actual, que formen part de la classe dominant, que estan al seu servei. Per això, cada vegada estic més convençut que el Parlament no expressa la voluntat popular, sinó que la tradueix. I ja sabeu què diu l'acusació: «traduttore, traditore». Si no voleu que us traduïsquen la legislatura i voleu llegir-la en versió original, millor us arrimeu al Mercat Central i afineu l'orella en la pescateria.
Quant a l'àmbit local, hauria de dir que, per la meua situació laboral, he tingut molt de contacte amb el vicealcalde Nomdédeu. No el lloaré ni el criticaré. Per a això, ja hi ha massa gent. Simplement, he repassat correus que hem intercanviat en el darrer any i escaig de legislatura. Amb els mails en general i, particularment, els enviats des de l'Iphone, sempre tinc la impressió que el llenguatge perd sang, o sintaxi, per totes bandes.
Semblen textos escrits per algú a punt de morir, com les paraules trencades que pronuncia un infartat abans de rodar per l'escala. Si llig molts dels que hem intercanviat amb un poc d'atenció, aquests correus retraten una societat valenciana a punt de l'embòlia. Tot i que, a aquestes alçades, i aficionats com som a la terra, ja saps que el minifundisme sempre serà el nostre gran perill, no trobes?
Entre persianes baixades, tons apagats (els d'un agost crepuscular), copes de vodka, apagades de llum, partitures per a piano i amors fallits, Woody Allen ens va filmar una cinta inoblidable que titulà «Setembre». I setembre és el mes que sempre trie per a les meues vacances, el mes quan, segons els jueus, comença l'any, i la vida urbana de la ciutat, amb els seu trànsit de gent, el seu ritme vital, la seua fisonomia maquillada. Ha estat començar setembre i sembla que la vida a la ciutat s'ha tornat tan frenètica que les agulles dels rellotges semblen que estan enmig d'un esprint final.
Repasse aquestes línies abans d'entregar-les a la redacció. Hui ha estat un dia de converses accelerades, rabioses. Em sorprenc amb el meu reflex en la finestra fumant amb rebel·lia rimbaudiana. Quan teclege en l'ordinador per a fer aquesta pàgina, comprove com poden ser de fascinants les paraules que, com les boles de billar, xoquen entre sí, produeixen unes altres paraules, uns altres referents, unes altres imatges. Perquè el que escric ací són records, denúncies, posicionaments polítics, fílies i fòbies en fotos fetes per a no ser esborrades per la pressa del futur immediat. Instantànies d'un paisatge de què no vull la seua desmemòria.
Però alerta!!! No és nostàlgia, és tradició autodidacta com a arma amb què viure el present, defendre el que ja s'ha perdut o mai s'ha tingut. Aquesta pàgina m'és molt útil per a definir contorns, per a delimitar tot un ampli territori de passos perduts en la formació cultural i sentimental d'un tipet de Castelló i la seua classe social.
Descans
Bé doncs. Comence les vacances i no us pense destorbar. Crec que la felicitat s'hauria d'escriure en minúscula, perquè no són les grans coses les que conformen el nostre horitzó vital, sinó els petits instants de gràcia, quan les vesprades no pesen i els matins pareixen acabats de planxar. Perquè el meu itinerari de descans serà un monument al carpe diem. I sí, ja hi tornaré. Tornaré a ma casa. I a aquesta casa mediàtica on tinc una habitació. Una habitació que, en tornar, hauré d'endreçar. Perquè la pols i la borra d'una habitació tenen memòria. Poden fer del nostre record motlles; potser una figura que siga una estàtua, o potser un cadàver.
Gràcies per tot, per haver estat ahí i fins aviat.
