Els fulls d'un calendari que van passant ràpidament amb una successió de números, dies i mesos en pantalla acompanyats d'una música mecànica és una de les maneres que té el cinema clàssic de mostrar-nos la rapidesa del temps. Ahir era setembre i començava les vacances. Hui ja és octubre i m'incorpore a la normalitat. Conta Josep Pla en l'imprescindible Quadern gris que el mes d'octubre és el mes de les tertúlies, perquè la calor dispersa la gent i el fred l'aglomera. El tòpic ens diu que octubre i la tardor conviden al recolliment i a llargues passejades sobre l'estufada catifa que formen les fulles caduques. Pot ser, però. Aquest octubre, de moment, ha aconseguit una cosa inimaginable fins no fa massa a Castelló: a primera vista, els homes encara duen xancletes i les dones escot. No és una il·lusió òptica, no. Només cal observar el grup de turistes jubilats que acaben de desembarcar davant d'on assaborisc un Ricard per a comprovar que, tot i no fer ja tanta calor, vesteixen com si se n'anaren a la platja. En lloc dels calcetins amb sandàlies, podrien dur ulleres de bussejar per a no desentonar.
Aquells octubres de reminiscències eisensteinianes que ens evocaven èpoques passades que intentaren canviar el món han donat pas a uns octubres de militància escèptica i cardiosaludables, que inciten a tornar a passejar-se la ciutat. Perquè caminar i observar amb atenció una ciutat permet descobrir-la com a espectacle, desxifrar els seus enigmes i interpretar les seues claus. I així, estimat lector, en el cas que la medicina haja detectat que tens alt el colesterol, no t'apuntes a un gimnàs ni prengues iogurts amb baies de Gori. Millor ix al carrer i comença a caminar. Hauràs de triar un itinerari: per la banda d'Swann o per la banda de Guermantes, com feia el jove Marcel en eixir de sa casa a La recerca del temps perdut. I ser conscient que caminar no és un esport. Caminar a bon pas, ni que siga per la ciutat, al ritme que cadascú es marca no és un esport sinó una cosa molt més noble: és un plaer i una mostra de llibertat, una invitació a deixar vagar les idees, disfrutant de la marxa i la solitud, creuant paisatges molt diversos, deixant el pensament vagar i evocar mil idees, lluny de la gent. Camejar i passejar pels camins o carrers és saludable per a la salut, la del cos i sobre tot la mental; i d'això ens deixen testimonis des dels peripatètics grecs fins a passejants com Leopold Bloom o Stephen Dedalus.
Aquell títol de Rousseau (Las ensoñaciones del paseante solitario) que no he trobat per cap banda en valencià, evoca molt bé l'atractiu de passejar per itineraris sense un rumb fix alhora que inaugura un tipus de relats molt prolífic en el XIX. Gaudir del paisatge és un atractiu més, que s'afig al plaer del passejant o caminant; però el goig i l'alliberament del caminant és una cosa prèvia. Podem distingir entre passeigs i caminates o excursions. A una banda quedarien els relats de viatge, un viatge més o menys sentimental, més o menys exòtic, com aquelles marxes quasi que heroiques per paratges boscosos i selvàtics, descrits amb entusiasme evangèlic com els que ens va relatar el soldat d'Ondara a Un viaje a Filipinas, i els passeigs o vagabunderia per llocs propers, camps o passatges de la gran ciutat, que comenten Baudelaire o Benjamin. La virtut essencial de la marxa és l'ànim del caminant. Fins i tot, un recorregut tan mínim com el que proposa Xavier de Maistre a Viaje alrededor de mi cuarto (que, per cert, tampoc he trobat en valencià), pot tindre el seu encant, sobre tot si la breu passejada estimula la imaginació. Parle de llibres que celebren anadures en llibertat i a un bon pas per escenaris molt diversos, que ens suggereixen una mostra fantàstica d'excursions i paisatges, com també variacions en els tons de l'evocació: des de la vaga malenconia del solitari fins a la gran marxa com a expressió de la rebel·lia cívica.
Fer esport
Tornem al colesterol: si vas caminant per ciutat el més normal és que ciclistes i runners t'avancen per totes bandes. Fer esport, estar prim, menjar aliments orgànics ¿s'està convertint en un imperatiu moral, en una ideologia imposada que discrimina qui no la segueix? La cerca de la salut i el benestar individual s'està transformant en una síndrome social que genera ansietat i sentiment de culpa. Citius, altius, fortius: quin afany de superació que tenen els nostres conciutadans! Ara bé, si els haguera pegat per fer equacions i no pel running, coets a la lluna n'haguérem enviat abans de la primera guerra mundial. Tornem-hi. Caminar convida a pensar i imaginar amb la ment clara, humor elegant i llibertat. Isquem a passejar o a caminar, pensant, sols i en silenci, i deixem l'esport per als qui encara tenen uns gustos més vulgars que els nostres.
