Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Emocions fortes

Els diumenges són el dia més estrany de la setmana i ja no tenen res a veure amb els de fa 40 anys. Com la manera de fer política, que, actualment, s'ha «mourinhitzat»

Emocions fortes

Ja fa temps que tinc la sensació que els diumenges són un dia estrany. De fet, són el dia més estrany de la setmana. De matí, mentre la claror apunyala la ciutat, encara pots veure gent pel carrer, asseguda en les terrasses o abillada amb roba esportiva passejant o fent fúting. Però en començar a fer-se fosc, sona una campana mental que indica el toc de queda i Castelló esdevé una ciutat deserta, com afectada per una explosió nuclear. Poc queda dels diumenges de la meua infància. La nostra va ser una infància feliç que va transcórrer sense sotracs. Els infants formiguejàvem irreflexivament pels soterranis d'una societat adulta malalta, contagiada d'un virus que havia de manifestar-se sovint com la pesta, per sorpresa, en els moments pitjors, i que acabaria contaminant cada experiència del nostre futur. La gent venia del raimonià silenci antic i molt llarg. Però tot això encara no ho podíem saber.

Com en una escena de Fellini, aquella ciutat mai no estava en silenci, i els comerciants es parlaven a crits, d'una porta a l'altra dels establiments; les mestresses com ma mare ho feien per l'espai aeri, entre les balconades exteriors o per les galeries, o a través de les cortines «de canutillo» i, fins i tot, els cegos venedors dels «iguales» tampoc es deixaven intimidar i a crits imposaven sobre el caos les terminacions dels cupons.

En els diumenges d'aquella ciutat els xiquets teníem motius per a estar alegres: tot era d'una simplicitat absoluta: humor fàcil, estètica infantil, molt de futbol i diversions a l'abast de menors. Però ara he de tornar al present i em trobe que el futbol (quan n'hi ha), les pel·lícules emmagatzemades en el núvol del televisor o la lectura omplin el seguit d'hores de la vesprada del dia més estrany de la setmana. Per això, una conversa que no tenies prevista sobre temes que ja havies reflexionat, pot tindre sobre la teua persona efectes catàrtics i donar-te matèria per a l'obligació dominical amb la premsa.

La conversa

La veritat és que si eres turista amb la cartera a mitja garra, Castelló tampoc està tan malament. L'estiu dura 2 mesos més que fa 30 anys, la ciutat no és tan lletja com alguns diuen, i les propostes i iniciatives de barrila s'han activat institucionalment al llarg del cap de setmana. Però alerta, si a pesar de tot això encara restes ensopit, només has de llegir a qualsevol mitjà el que diu l'oposició als equips actuals de govern: que si radicalisme separatista, que si ens volen furtar tal festa, que si hi ha una enorme quantitat d'estelades en qualsevol acte (ja m'agradaria a mi, ja). I és que ja fa temps que tinc la impressió que l'oposició, en general, s'ha mourinhitzat i ha inaugurat una nova forma de fer política: la política de la postveritat.

Aquesta manera de fer política es fonamenta en afirmacions que semblen veritat però que no es basen en fets. La veritat no és falsificada o qüestionada, sinó que té una importància secundària. Abans, i no parle de l'època del pleistocé, la intenció de les mentides polítiques era crear una visió falsa del món. Ara ja no. Ara no pretenen convèncer les elits, que ni agraden als seus votants ni hi confien; el que volen és reforçar els prejudicis. Els sentiments, no els fets, són el que importa en aquesta manera de fer política.

El descrèdit dels oponents dóna validesa a la mentalitat del nosaltres-contra-ells que els actors d'aquesta pel·lícula promouen. I, encara que els oponents se centren a demostrar que els fets són falsos, han de lluitar en el terreny que els han escollit. Qüestionar les institucions i els coneixements rebuts és una virtut democràtica, això ja ho sabem. Ni entraré en la postveritat induïda pels mitjans de comunicació i per la seua evolució, ja que tenim massa exemples en el dia a dia.

En aquests casos, personatges com Eduardo Inda són autèntics mestres. La fragmentació de les fonts d'informació ha creat un món atomitzat en què les mentides, els rumors i les tafaneries s'escampen amb una velocitat alarmant. I si no, que li ho pregunten a Gerard Piqué.

La conversa acabà i em deixà pensatiu. I com sempre que entre en aquest estat mental, solc acudir als meus clàssics. A «Davant la jubilació» Thomas Bernhard retrata una família intoxicada pel nazisme. Ja no es tracta d'una ideologia, sinó d'una malaltia espiritual de la humanitat; ja no es tracta de l'absència de moralitat, de l'amputació del bé, sinó de la moralitat malalta i esguerrada, de la bondat falsificada. Si s'aboleixen conquestes i drets que han costat a la humanitat suor i sang, si hem hagut d'escoltar de més d'un polític, entre rialles, que el poble té dret a equivocar-se, podem concloure que com no hi ha ni guerres ni revoltes per ací prop, alguns tenen una certa nostàlgia d'emocions fortes i d'espectacles aparatosos. La vida com a ficció. Així ho va viure Alemanya en 1933 (i fins al 1945, quina caterva de rècords van batre!). Això sí, sempre en el sacrosant nom de les emocions fortes i de la postveritat.

Compartir el artículo

stats