El més perillós dels efectes de documents com la Instrucció Ad resurgendum cum Christo sobre la sepultura dels difunts i la conservació de les cendres, feta pública la setmana passada pel Vaticà, és tal vegada la interpretació que faran certs bisbes i capellans d'arreu del món per a justificar actituds de rebuig a la incineració i a les persones que s'acosten a l'Església amb les cendres dels seus difunts per tal d'acomiadar-los religiosament. Una part significativa del clergat s'oposa amb vehemència a la recuperació social d'una pràctica funerària ancestral al nostre territori, que formava part ja dels costums religiosos dels íbers.
Els bisbes italians ja van instaurar el 2012 les prohibicions que ara ha fet universals la Congregació per a la Doctrina de la Fe i ja aleshores els ritus per als casos d'incineració els van marginar a un apèndix de l'edició del ritual d'exèquies, amb la clara intenció de fer veure així que aquesta pràctica -tot i estar permesa en la catolicitat pel Concili Vaticà II i el bon papa Pau VI- no és la pràctica que a ells els plau.
També a Castelló ja fa temps que algun rector justifica actituds de menyspreu, personal i litúrgic, a les famílies que opten per la incineració, i ho fa referint-se a una suposada norma no escrita del bisbe López que prohibeix dipositar les urnes cineràries al mateix lloc que ocupen els taüts durant els funerals, davant del presbiteri i al costat del ciri pasqual, símbol de la resurrecció. Cal dir però que altres bisbes d'arreu del món han difós directrius diocesanes en sentit contrari, tal vegada conscients que es tracta d'una alternativa molt més higiènica que la putrefacció dels cadàvers en nínxols de ciment i rajoles i que, per aquesta mateixa raó, esdevé una opció per a moltes persones amb la qual donar un tracte més respectuós a les despulles mortals dels seus difunts.
És evident que el funeral de cos present -corpore in sepulto- al temple parroquial del difunt és l'opció religiosa que més sentit té en el catolicisme, i a Castelló, avui dia, és la més habitual entre els fidels. Però, ateses les noves prohibicions, com s'aplicarà aquesta instrucció doctrinal a la ciutat?
Cal advertir que habitualment, per a la comunitat catòlica, l'enterrament religiós es fa simbòlicament en l'església, en acabar la missa. Cada vegada és més excepcional l'acompanyament del capellà, més enllà de la porta del temple, fins al sepulcre. Aleshores, s'investigaran prèviament les intencions dels familiars per tal de decidir si el capellà celebra les exèquies? Es recuperaran els ritus exequials d'acompanyament al sepulcre per tal de vigilar l'autèntic soterrament de les cendres en la seua integritat? Tal vegada no hi haja altre remei per al clergat castellonenc que confiar a la consciència de cada fidel el darrer destí de les despulles mortals dels seus difunts, i això malgrat que la instrucció doctrinal que ens ocupa no palesa precisament molta confiança en la maduresa de la consciència dels catòlics, ja que pretén evitar incoherències relatives a la fe mitjançant prohibicions de pràctiques socials.
Per això crec jo -tant de bo m'equivoque- que els pitjors efectes de la interpretació legalista d'aquestes prohibicions doctrinals se l'endurà la pobra gent que opte per la incineració dels seus difunts i que, des de la fe, vaja a l'Església a celebrar els funerals. Hi ha el perill que en aquests casos alguns clergues llancen la llei com un pesat fardell sobre els sentiments més sagrats de la gent senzilla (Mt 23, 1-12).
No sabem si és certa o no la consigna del bisbe de Segorbe-Castelló respecte dels funerals amb cendres, però sí que n'hi ha testimonis del patiment que afegeix a la dolorosa experiència de la mort la manca d'una actitud acollidora i compassiva de qui en eixes circumstàncies representa de manera més evident a l'Església de Crist, el capellà.
Després de tants anys d'advertències sobre la importància cabdal de l'acollida fraterna i amorosa de les persones allunyades de l'Església que només s'acosten a celebrar els ritus de pas (bateig, comunió, boda o funeral), quins efectes podem esperar ara d'aquesta instrucció doctrinal? Quant de mal es farà a la nova evangelització de societats com la nostra, en les quals avança a tan bon ritme la indiferència religiosa?
Sense negar la necessitat d'una bona formació de la feligresia en un aspecte tan important com el de la mort i les pràctiques funeràries, em pregunte si un moment tan dolorós com el de la mort d'un parent o d'un amic estimat esdevé la millor circumstància per a posar la norma per davant de la compassió. Ens farà caure la preeminència de la llei en aquests casos en el pecat del qual ens adverteix Sant Pau quan diu que «la força del pecat ve de la llei»? (Co 15, 57). Què hem d'aprendre de Jesús, que va plorar la mort de Llàtzer i es va commoure del plany de la vídua que anava a soterrar al seu fill únic? Compassiu i misericordiós, no va tocar Jesús el fèretre d'aquell jove -en contra de les normes de puresa de l'època- per a ressuscitar-lo? (Lc 7, 11-17)
