Em fa un poc de vergonya dir-ho, però l'origen d'aquest article el trobem un dissabte de matí qualsevol, fent un acte tan quotidià com és estendre la roba al terrat, en aquesta hora que precedeix el vermut d'un dissabte de matí. Una vegada estesa la roba, i urbà com sóc, mire la ciutat com el meu avi miraria els camps de tarongers. Associació d'idees. Els nous edificis han significat la destrucció sistemàtica dels llocs de la meua infantesa, una destrucció iniciada, com en tantes altres ciutats europees, en els anys 70, en nom del progrés. Una demolició d'edificis antics, reemplaçats per noves edificacions que va significar també demolir la memòria.
Si mires des del terrat d'un edifici alt Castelló te n'adones que és una ciutat no tan poblada com sembla que m'indica la seua extensió, que ha crescut de manera descontrolada i imperfecta. Una ciutat on s'alcen milers i milers d'edificis sense cap criteri. Un passeig per la ciutat, i no cal anar-se'n a la perifèria, et mostra edificis racionals al costat d'uns altres prou irracionals; al costat d'un edifici alt, una casa baixa; al costat d'una casa llauradora amb entrada de carro, un edifici pastitx típic de l'època de la bombolla. Segurament, aquests edificis que se succeeixen sense cap lògica, demostren una falta total de planificació. Exactament igual és la nostra vida. L'anem fent sense tindre la més mínima idea de com volem que ens quede. Vivim com si estiguérem de pas a Castelló, i això que el bategar urbà és el d'una ciutat on sembla que fa més d'un segle que ja es vivia com s'hi viu ara.
Els edificis són cada vegada més menuts, per a deixar lloc a nous edificis encara més menuts. I els pisos, els horteres els mesuren en ambients, que van des de l'excepcional 5 ambients, amb sala de jocs, sala del servei domèstic, balcó, terrassa i traster a la capsa de sabates o monoambient on viuen molts coneguts meus. Els edificis, com gairebé totes les coses pensades per l'home, estan fets per a diferenciar-nos els uns dels altres. Hi ha el davant i el darrere, pisos alts i baixos. Els privilegiats estan identificats amb la lletra A, normalment, i excepcionalment, amb la B. Com més progressa l'abecedari, menys categoria té la vivenda. Les vistes i la lluminositat són promeses que poques vegades coincideixen amb la realitat. Però què ens podem esperar d'una ciutat que li dóna l'esquena a la mar? Estic convençut que les separacions i divorcis, la neurosi, l'obesitat, l'excés de canals de cable, la falta de desig, l'afició a la cervesa i les pujades d'àcid úric són responsabilitat dels arquitectes i dels empresaris de la construcció, perquè jo en patisc uns quants, d'aquests substantius.
Una cosa que sempre m'ha cridat l'atenció són les plantes i les brosses que creixen entre els edificis. Broten al mateix ciment; creixen on no haurien de crèixer. Amb una paciència i una voluntat exemplars aconsegueixen alçar-se amb dignitat. Sense cap estil, salvatges, inclassificables per a la botànica, una estranya bellesa que trontolla, absurda, que adorna els racons més grisos. No tenen res i res les atura. Una metàfora de la vida incontrolable que ens enfronta a la nostra feblesa.
No sé si us heu adonat, però tots els edificis, absolutament tots, tenen una cara inútil, inservible, que no dóna ni al davant ni al darrere: són les mitgeres, unes superfícies enormes que ens divideixen i ens recorden el pas del temps, la contaminació i la porqueria de la ciutat. Les mitgeres ens mostren el nostre costat més miserable, reflecteixen les esquerdes, la inconstància, les solucions provisionals. Són la porqueria que amaguem baix de l'estoreta. Només les recordem excepcionalment quan vulnerades per les inclemències del temps, deixen filtrar els seus reclams. Hui s'han convertit en un mitjà més de la publicitat, que en poques excepcions han aconseguit embellir-les. Hi ha que són murals urbans; unes altres són dubtoses indicacions dels minuts que ens separen del centre comercial, tot i que, últimament, hi ha unes quantes que ens recorden la crisi econòmica que patim. Per a quan una recuperació del paisatge urbà i de les arquitectures tradicionals?
Elogi de la vellesa
Ja sabem que els temps muten com un adolescent. Hi ha una foto a casa de ma mare on està, de molt jove, amb més gent de la família. Tots els de la foto comparteixen una pal·lidesa intensa, com de cartró antic. Tenen l'eternitat en les seues mirades. En aquell moment estaven vius i respiraven, però miraven la càmera com si estigueren ja en un temps diferent al de la imatge. Herman Hesse va titular un llibre «Elogi de la vellesa». Si em fixe en ma mare, amb un braç arriba al segle XIX perquè va viure amb iaies i ties, i amb l'altre, pot arribar fins al segle XXI, perquè té néts. Però... podem parlar d'elogi, com fa Hesse? Ell mateix diu que li costa tant posar-se l'abric que tot li fa mal. Home, això no es pot elogiar! El que ve quan arribes a la vellesa no és un moment feliç, i això ho sabem tots. I com es va ensenyar fa temps la Beauvoir, allò que tracta de la vellesa és que és una cosa que fa por de veritat. L
'autora de «Els mandarins» veia que ella mateixa s'havia transformat, que abans anava d'excursió i anava tan lleugera, i després no podia fer quasi absolutament res. Així que, ho sent Hesse i Beauvoir, haureu estat molt sabuts però, d'elogi a la vellesa, res de res.
