Posem fil a l'agulla d'aquestes columnetes enmig de l'aiguat que, a sota casa, ha tombat un xiprer que feia més de deu metres d'alçada i al qual jo li tenia un cert afecte, perquè aixoplugava un pit-roig d'aquests del canvi climàtic. Quan jo era un jovenet els pit-rogets eren uns pardals hivernals i no te'ls trobaves fent niu a sota casa enmig de l'espessor dels xiprers. Com tampoc hi havia estornells i jo desitjava viure a un país amb tot d'estornells, com Àustria, pose per cas, perquè em bevia els llibres de Konrad Lorenz, en què explicava coses divertidíssimes sobre els estornells i les seues tietes, i les cotorres de les seues tietes. Les tietes de Konrad Lorenz, vull dir. Els estornells també deuen tindre tietes, però diferenciar un estornell d'una tieta seua enmig d'estols que munta aquest pardalam deu ser ben complicat.
Així que des de fa uns anys que hi ha pits-rogets tímids i curiosos a sota casa tot l'any, i això m'agrada, i les garses i els garsos i els pardals i les pardales, de tota mena i condició. Però, ai, las! Castelló no és una ciutat per als pardals i molt menys per als arbres o per a les persones. A la que t'encantes, treuen la moto-serra i els tallen. O cauen, o ve el morrut de les palmeres i se les carrega, que les palmeres també són arbres. En fi, que ens quedem sense arbres o planten arbres on no toca o, també planten els arbres que no toca...
No ens enganyem, Castelló no és una ciutat feta per als arbres, què dic per als arbres! Ni per a les persones! Només així s'expliquen destarifos tan grans com el Tram o la dèria compulsiva pel pòrtland que tenia el primer alcalde de la democràcia, Tono Tirado, l'inventor de l'escultura-falla de pedra, com el "amplio fresco històrico (i tan fresco!)" de color blanc brut amb què s'abilla la plaça de Santa Clara. Van haver-hi de fer fofa l'escultura, perquè aital mola de pedra s'hagués enfonsat i hauria acabat a les profunditats fosques i telúriques del pàrquing de la mateixa plaça de Santa Clara.
A la plaça dels Cines de Rafalafena, m'estalviaré el seu nom oficial, perquè és franquista i encara no li han tret la placa, ni la denominació oficial; aquests dies de tanta aigua li diuen la plaça de los Cisnes o el lago de los Cines, tant és (ara ja no queden ni els cines, pobrets de nosaltres).
Aquí és on l'aigua ha tombat el xiprer del pit-roget. I l'ha tombat, efectivament, perquè a sota hi ha un pàrquing (que no sé si a hores d'ara serà un pàrquing o una piscina subterrània o el riu Leteu) i els arbres no hi poden arrelar. No arrelen i cauen. El morrut es fot les palmeres i ens quedem sense palmeres: a la mateixa plaça hi havia dues palmeres enormes, que feien goig i se les va cruspir el morrut, les van tombar i "si te he visto no m'enrecuerdo". Vull dir que si n'hi havia dues palmeres Phoenix, les haurien pogut reposar amb un parell de Washingtònies o amb un parell de ginkgos (que m'agraden molt i són molt bonics, encara que no siguen palmeres). Però, no... Tot per als cotxes, que les places d'aparcament, etc., això sí que ho repinten quan toca.
Vindrà un dia, una apocalipsi zombi o no, un terratrèmol o un tsunami d'eixos i Castelló s'enfonsarà. Perquè vivim en un enorme forat per a deixar-hi els cotxes. Castelló és com una ciutat plantada sobre un sorramoll (arenas movedizas, en castisso) de pàrquings, que crien rates, panderoles i altres bitxos de mal viure... Ara que tampoc passarà res: tal com és de lleig o lletja Castelló, no es perdrà res. Fa mal de dir, que un és d'ací, de la sorramolleta, però és així.
Cal tenir una mica de consciència crítica (encara que sigues del "terreno") i recordar que els arbres no s'enfilen si no arrelen ben endins de terra i ací només ha arrelat l'especulació urbanística, l'empastre i la coentor, que no són poca cosa, ni per a prendre-s'ho de broma. Els xiprers, mentrestant, van caient. Buenas notxes, bona nit!
