Com d'habitud, sempre arriba un dia al llarg de la setmana que em faig la mateixa pregunta: «De què escriuré diumenge?». De vegades és la lectura d'un llibre la que em dóna la idea; unes altres vegades és una pel·lícula, la premsa, la televisió o una cervesa amb els amics. Aquesta setmana va ser una xarrada amb el company Vicent, parlant d'un «negoci» que tenim a mitges. I pensant en la proposta, em vaig preguntar que per què des dels mitjans de comunicació espanyols i des de la Meseta ens continuen veient com uns marcians. La resposta no la sé, però és que estem en una Espanya de matriu castellana incapaç d'acceptar amb naturalitat la diferència, una Espanya que, en un exercici de retòrica de quart d'ESO, confon la part amb el tot i no vol renunciar a la uniformitat. Ja ho va dir Pep Guardiola en el seu moment: «qualsevol batalla mediàtica amb Espanya, la tenim perduda». Per tant, la visió propalen ens uniformitza i ens redueix sempre a tota una sèrie de tòpics que ja fan olor de floridura: que si el Levante feliç, la lluminositat de Ripollés (sic), la paella, l'estil pompeià de magatzem de taronja, la magdalena, la traca, paradigmes als quals, des de Madrid, se'ns va encolomar un altre que sembla que només siga del País Valencià: la corrupció.
No negaré que no hem fet mèrits per a merèixer aquests tòpics, no. Però els hi afegiria un: als visitants els agrada qualificar-nos com una gent tancada, poc disposada a rebre l'acabat d'arribar en el seu cercle d'amics. Potser. En el meu cercle íntim, no hi ha cap aborigen de Palència, per exemple. Som tan tancats que l'empenta de la tradició pròpia la substituïm ràpidament per la de fora i ens provincianitzem. De fet, els que ens qualifiquen de tancats encara no s'han assabentat que a la primera oportunitat que tenim, canviem de llengua no siga el cas que passem per maleducats als ulls de la ciutadania peninsular.
Una vegada acceptat tot això i ja que els que ens qualifiquen amb tòpics no es destaquen massa per intentar saber com som, caldria explicar-los que som una ciutat creativa en la intimitat, irònica, imaginativa, sorneguera, treballadora, i que estem més per l'hedonisme mediterrani d'arrel felliniana que per altres històries. Eugeni d'Ors deia que «es un pueblo entero quien consagra así su esfuerzo a la nada», veient l'afició per la pólvora que tenim al llarg del país. Però és que la majoria dels que ens adjectiven no han entés res de res, perquè no és cap cosa l'esvalot, la pràctica de jocunditat, la satisfacció de permetre's la fanfarroneria del "això ho pague jo", la pura festa?
Som una ciutat i un poble imaginatiu i amb sentit de l'humor perquè una tradició tan arrelada per aquestes contrades i per tota la península com són els bous l'hem reconvertida en la xarlotada, una enorme Llapissera de destrucció massiva per a l'escarni dels sacerdots i papes de la tauromàquia nacional. Per una altra banda, som una ciutat amb unes relacions socials molt marcades. Entre la nostra fauna, educats com estem en processons, genuflexions i a traure el cobertor al balcó, tenim exemplars ultratalibans del republicanisme, de la monarquia, de la beateria o de la barroeria. Afortunadament, ací no tenim referents aristocràtics, ja que des de la revolta agermanada saben que ací som així. Contra la pompa aristocràtica i arnada de les pel·lícules de Visconti, nosaltres preferim Fellini. La nostra mirada descarada és la nostra democràcia. I quan patim alguna desgràcia o es gela la taronja, sempre tenim la gran solució: tot s'arreglarà si el pare cobra.
De tota manera no hauríem de fer cas dels tòpics que ens circulen per la Meseta. Perquè mai han tingut cap intenció de comprendre'ns. Perquè les colònies estan per a espoliar-les i no per a respectar-les. Perquè mira que fa temps que venen per ací i encara afigen a la paella olives, ou bullit o meduses. Segurament no som ni tan així ni tan aixà, i ens passa tot això perquè està escrit en el destí. És com el guió d'una pel·lícula protagonitzada per nosaltres mateixos. Ara bé: potser el problema és que el nostre guionista no té talent, i no sap contar històries boniques.
