En el punt àlgid de la Revolució Francesa van tenir un fort protagonisme els anomenats enragés (literalment, rabiosos), als que podríem considerar representants d'un jacobinisme d'esquerres, car proposaven mesures molt igualitàries i socialitzants, assumint els anhels i necessitats dels sectors més vulnerables, fins arrribar a la idea d'un nou orde universal de coses. Un dels seus líders, Jacques Roux, deia que adoraven la Convenció però que no volien morir de fam, i és des d'aquesta perspectiva que simbolitzen la fúria dels oprimits i desesperats.

Avui mateix, a l'Espanya de Rajoy també creix la ràbia i l'enuig en amplíssims sectors socials pel dòcil sotmetiment i conformitat amb les polítiques neoliberals de la Unió Europea, la qual cosa ens du a nivells insuportables de precarietat laboral i baixos salaris. Ens han situat a la cua d'Europa en polítiques de benestar social i és una provocació en tota regla que, en paral·lel, s'haja de suportar el triomfalisme i la insensibilitat del govern central. Per acabar-ho d'adobar es limita severament la llibertat d'expressió (llei Mordassa), el nivell de corrupció política és intolerable i la Justícia sembla anestesiada. Han construït la societat del malestar social i els damnificats són els de sempre, els perdedors de la Història.

També cal remarcar la rendició dels dirigents de la UE als interessos de l'oligarquia dominant (bàsicament la financera), traint l'esperit europeu de fraternitat i sembrant un euroescepticisme d'imprevisibles conseqüències. Ara, en cert sentit, tots som enragés llevat d'aquesta minoria oligarca refractària a qualsevol modificació del seu estatus i que ha procedit a socialitzar el seu deute, de manera que ho pagarem entre tots i així serà també per a les properes generacions, atenent les noves regles de joc arran la crisi del 2007.

La ira soterrada pot emergir en qualsevol moment i lloc. La dreta ho sap i en aquestes circumstàncies sempre utilitza la por i la propaganda; a tal efecte disposa de l'ajuda inestimable de gran part dels mitjans de comunicació. ¿I el poble? El poble quan més inculte millor, la qual cosa sempre ha estat el perfecte aliat dels governs corruptes.

Finalment succeïx que l'escletxa oberta entre les rendes altes respecte a les mitjanes i baixes segueix expandint-se, malgrat el discurs de la ministra d'Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, sobre una suposada recuperació econòmica i social; però les dades són tossudes i segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE) l'any 2016 tres de cada déu espanyols vivia en risc d'exclusió social, la qual cosa representa un 28'6% de la població.

Báñez està en el càrrec des del 2011 perquè és una peça clau per implantar aquelles reformes laborals que necessite en cada moment la classe empresarial. Amb la seua loquacitat i ocurrències (incloent al·lusions a la verge del Rocío per a sortir de la crisi) ha abaratit l'acomiadament com mai ningú s'havia atrevit i ha mentit o tergiversat la informació reiteradament en temes tan delicats com les pensions i l'atur. Circula un acudit en les xarxes socials que pot resumir a la perfecció aquesta política laboral: s'acomiada un treballador que cobra 1.200 ?, contractem a tres per 400 ?, baixem l'atur i passen fam els quatre treballadors.

Des d'una perspectiva progressista tan sols hi ha una manera de reconduir la situació i passa per la confluència dels moviments i partits d'esquerra a l'hora dels pactes postelectorals, amb generositat, amb menys egos i més responsabilitat cap els seus votants, els quals ho tenen molt més clar que la majoria de dirigents. La dreta no té aquest problema i s'alimenta de la tradicional divisió de l'esquerra i la connivència amb les oligarquies, havent aprés i desenvolupat tota mena d'estratègies per aconseguir-ho.

En totes les manifestacions ciutadanes de l'esquerra s'expressa aquesta voluntat d'unitat d'acció i la formació que no ho entenga, amb el temps, va abocada a la desfeta política, es diga PSOE, Compromís o Podemos. Amb la crisi tot ha canviat, l'escenari polític així ho reflecteix i el País Valencià amb el Pacte del Botànic marca el camí a seguir i un model perfectament exportable a d'altres autonomies i a les eleccions generals.