El relat podria haver estat inspirat qualsevol dia d'aquesta setmana que arrancà un dimarts amb sabor de dilluns. Acudeixes al teu bar de sempre per a estar amb els «compintxes». Unes cerveses, rialles, Coltrane pels altaveus. La premsa diu que, econòmicament, ens estem recuperant. Potser. Però pels gots ja buits observem l'empobriment de les famílies obreres i dels sectors populars sense formació acadèmica; un jovent universitari sense futur i unes classes mitjanes en procés de proletarització. Si aquesta és l'era de la imatge, ¿quina seria, aleshores, la imatge d'aquesta setmana? ¿quina seria la icona que la definiria? ¿Quina, en fi, tindria el segell indiscutible d'aquella imatge capaç de valdre més que mil imatges? Ahí estan les solsides del mur de Berlín i de les Torres Bessones. Les fotos de protesta en el carrer o el retrat robot d'indignats a França aquesta setmana. Ahí estan les guerres que persisteixen en la postguerra freda i alguna estampa de les ciutats després d'un atemptat. I els milions i milions de selfies diaris que la gent es fa. Però, repetisc, quina seria la imatge?
Els llibres d'història contenen la fotografia en positiu del moment; el negatiu de la foto, però, ens diu més coses contemplant el fora de camp. Cada vegada més vivim en un món d'imatges, un món de pantalles, que estan modificant les nostres maneres de veure el món. Sempre estem en perpetu diàleg amb el lloc on hem nascut. Ens nuga la memòria.
No només la memòria dels sentiments i les relacions culturals, sinó la memòria del cos. El carrer ha estat important per a la nostra generació. Ens ha ensenyat a escoltar, la manera de parlar, la manera de contar. Mantenim viu un cert esperit antisistema de fer coses inútils i de deixar anar el temps d'entre les mans. Sabem que Castelló s'assembla a Teheran: un basar amb milers de paradetes i algun clergue furiós i conservador que demana ordre i que li diguen que ho fa bé i que l'aclamen. Perquè l'altra gran víctima de la crisi ha estat la destrucció del relat «castellonencoespanyol». Durant el vintenni anterior van descriure la nostra economia com «el miracle valencià». Castelló era un bon lloc per a fer diners, i la gent amb massa ínfules, com aquells perruquers que es creuen escultors capil·lars, accedien al pernil de pata negra, als vins de criança i als viatges a Cancun sense haver educat primer el paladar. Votaven per aquell president que duia bigot i que abanderà un capitalisme popular, que construí un relat per a aquella Espanya i aquell Castelló enriquit i optimista. L'orgull patri era inaguantable, caspós i de bandereta; econòmicament donàvem lliçons i repartíem faltes i bones amb l'amic americà sobre els destins de les nacions del món. Ara, aquell orgull identitari se l'ha endut la crisi.
El somni optimista ha mutat en pessimisme tràgic. Un pessimisme que l'espectacle de la corrupció transformà en sarcasme col·lectiu, en escepticisme nihilista. Ara, aquest poder «castellonencoespanyol» no té un altre relat més que anar fent. No té res que oferir al jovent ni als perdedors d'aquella crisi. Per això, per a proposar una imatge del dia d'avui i veient el dia que és, dic jo... què passaria si a Castelló un escamot segrestara la Mare de Déu del Lledó i hui no desfilara la processó? ¿Funcionaria el crowdfunding popular per a alliberar la verge? Pagaria el rescat aquesta classe hegemònica de Castelló que ocupa el poder però no l'exerceix ni té cap funció rectora de la societat excepte figurar? ¿Permetrien les institucions que un dels pocs emblemes i símbols locals que queden a la ciutat (el CE Castelló sembla que ja no conta) desapareguera per a sempre? ¿Donarien per perduda la imatge i la substituirien per una de Ripollés d'aquestes que hi ha en estoc? S'esdevinguera el que s'esdevinguera, una cosa queda clara: se socialitzarien les pèrdues i se'ns acusaria de segrestar-la. Com si no ens haguérem adonat que ja fa temps que la mare de Déu està segrestada. O és que algú dubta que els valors adscrits al gènere femení no estan subordinats i menyspreats pel patriarcat eclesiàstic associat al monoteisme?
