De sobte, ha aparegut la calor. I amb la canícula, tot i que encara no és juliol, passa el mateix que amb la tarongina. Segons ens conta Xipell en la seua novel·la «La peste del azahar», el famós epidemiòleg Manuel Voramar assegura que existeix una fragància narcòtica que desprenen els arbres en la seua època de floració que penetra a través de la pituïtària en les consciències dels éssers humans i afecta la resta dels sentits. Per això, ens minva la voluntat i s'anul·len les capacitats bàsiques del discerniment. I quan experimente aquesta sensació, i si a més m'han convidat, me la guille a la marjal. Sovint oblidem que les grans ciutats també tenen indrets que compleixen amb aquesta funció d'evasió, de via d'escapatòria d'una rutina que aclapara la vida de la gent. Qui vol conèixer Castelló ha de recórrer també el seu camp. És la seua condecoració etnogràfica. De passat agrícola i endogàmic, el seu present és el resultat d'una evolució econòmica i social. Aquesta ha provocat el descens del predomini agrícola, activitat que resta activa; i ha fet del camp un paratge nostàlgic, de paella de cap de setmana i de vacances, de primeres i segones residències.
Tot és molt senzill: agafa el cotxe (perquè eres urbà), deixa enrere l' skyline de Castelló i enfila camí la mar. En arribar-hi, sempre passa alguna cosa: s'anomena horitzó. Vint-i-quatre hores de vistes on t'arribe la vista. I somriu quan atures el cotxe i s'escolta el raaaac del fre. El terreny és tan ras que no cal posar-lo. Per això, una de les imatges típiques de la Marjaleria és la de gent gran anant amb bicicleta, cosa que conforma una estampa romàntica i bucòlica, cardiosaludable tot i que, com als programes de televisió, també hi ha txonis i cotxes tunnejats.
La medul·la òssia de la marjaleria es basteix amb aigua de la séquia. L'aigua marca les arrugues i les cicatrius d'aquesta terra. Si t'arrimes cap al riu, veuràs que l'aigua (si n'hi ha) no té massa pressa per arribar a la seua cita amb la mar. Aquesta, de vegades, l'espera; i d'altres, quan se li acaba la paciència, se'n va. Perquè ací les marees ni pugen ni baixen, simplement, pestanyegen amb aroma d'alga seca i un vent que de vegades trau les urpes. I si les ones s'evaporen, s'aplanen i s'esfumen, deixen l'arena nua formant un paisatge bell molt nostre i encara més i el sol llueix.
L'hora de la cassalla és arribada. Estenc la mirada i introduïsc les dades al meu disc dur per a comprovar com ha canviat aquest paisatge d'uns anys ençà. Jo m'he banyat en les séquies i he vist les últimes nogueres que els llauradors venien per quatre perres, i que ja no tornarien a fer la seua ombra clàssica i densa al costat de les alqueries.
També he vist la terra abandonada a la brossa. Però hui note la sensació de netedat sensual que té l'ambient quan esclata de colp la florida dels horts de tarongers. Aquest és un paisatge que s'ha fet romàntic, d'un decadent que atrau com una dama decrèpita permet recordar moments de joies passades. I alerta, que no tot és romanticisme en aquesta paradís local. Hi ha una cosa enorme, i són els mosquits. Poden trigar a eixir, però, com tot, és qüestió de conèixer el seu horari. Les seues hores punta són quan ix el sol i al capvespre. Dos moments en els quals si ixes no és que et picaran, és que te'ls menjaràs mentre camines.
A l'hora del narcisisme, entre gintònics, rialles i temes de conversa, es planteja quina representació té aquesta arcàdia particular en el nostre imaginari col·lectiu. A «El lladre del Guernica», David Cirici posa el seu talent al servei de la història d'un dels quadres desapareguts més importants del XX, que no és el «Gernika» de Picasso, sinó «El segador» (un pagès enrabiat que, amb la falç, vol abastar l'estrella de la llibertat) que Joan Miró va pintar per al Pavelló de la República de l'Exposició Internacional de París del 1937. El segador com un símbol de la Catalunya resistent. Sembla un pagès empipat, un símbol del poble que es rebel·la. Contra l'ordre. Contra la bellesa eterna. Contra la Cultura en majúscules. En definitiva: l'art de la queixa, de la misèria, del caos, de l'anarquia. I nosaltres, pintant camps de tarongers...
