05 de junio de 2017
05.06.2017
ÚLTIMA HORA
Puigdemont y los exconsellers huidos a Bruselas renuncian al voto delegado
Bont vent i barca nova

Castelló, a escena

Un sainet és una peça teatral de caràcter festiu, popular i burlesca. De veritat que a Castelló, com a col·lectivitat, som els personatges d´un sainet o és un tòpic que cal desmuntar?

05.06.2017 | 12:35
Castelló, a escena

Comenta Moncho Alpuente en el pròleg d´¡Estoy vivo! que Guillermo Montesinos és «más dionisiaco que apolineo». La descripció, pel poc que el conec, s´ajusta prou bé al personatge. Però alerta!, no ens deixem seduir per les paraules ben trenades, perquè amaguen la tòpica imatge elaborada des de Castella. I per a Alpuente Guillermo és «nacido entre huertas y naranjales a orillas del Mediterráneo», una altra imatge típicament sorolliana de la ciutat d´un avorriment tòpic que ni tan sols Dante va poder concebre. Som realment així i és el nostre Castelló així?
Hi ha, per a mi, dos maneres d´abordar una urbs, almenys literàriament. En una, privilegiem les seues faccions. En una altra, el seu caràcter.

En la primera analitzem la disposició dels seus elements en l´espai per a distingir-la de les altres ciutats: l´estructura de carrers i places, la fisonomia dels seus barris, els punts d´observació, les marques de fricció entre llegat i novetat, les compartimentacions (oci, treball, consum, etcètera). Ens sentim segurs quan aconseguim orientar-nos-hi, perquè la (re)coneixem. Aquest aprenentatge passa pel maneig de mapes i fotografies, és a dir, imatges i representacions. En la segona, ens centrem en les narratives. Aquestes ens retornen una ciutat més complexa i esquiva, ja que es redefineix constantment pels textos, les històries, la memòria. Així, hi ha múltiples ciutats invisibles que encaixen en un mateix nomenclàtor urbà.

Una ciutat literària com és Castelló, o com és qualsevol ciutat del món, és una respiració, una olor, un vagabundejar errant per emblemes interiors fins a convertir-los en una lluminosa metàfora d´una formidable amalgama i cruïlla de destinacions. Els espais de la ciutat són, també, una reconstrucció històrica i, per això, generacional. Cada generació somnia un Castelló que afig o suma totes les visions anteriors, que interpreta el present, a pesar que sabem que és molt difícil ser contemporanis del nostre present. Perquè, tot i la imatge d´Arcàdia feliç que projecten alguns, una ciutat és una novel·la que en un calidoscopi invisible descobreix els anhels i les misèries d´un temps en un escenari tan real com imaginari.

¿Com podem revertir la situació i que deixen de veure la ciutat i de veure´ns com ens veuen? Doncs no ho sé. Però sociòlegs, polítics i moltes altres disciplines haurien de dir la seua, ço és, s´hauria d´articular un discurs, i començar a desmitificar pàgines de la nostra història que en el nostre papanatisme hem tendit a glorificar per a mostrar el batec d´una ciutat on sembla que fa més d´un segle que ja es vivia, en general, com vivim ara. I per a fer tot això, s´ha de pensar que Castelló requereix un aprenentatge lent perquè no mai s´acaba d´entendre del tot. I per a capir-lo, el primer que hauríem de fer és descórrer la cortina dels tòpics perquè fins i tot en la literatura els nostres corruptes són simpàtics i graciosos. També hauríem de botar per damunt de les caricatures, especialment cruels aquests últims anys en què s´ha intentat convertir els excessos econòmics valencians (i nosaltres, som valencians) en el boc expiatori de la corrupció política a Espanya.

L´escarni a València des de les trones de Madrid, les mateixes que no poden escriure sobre el que ocorre a Catalunya sense recórrer a l´insult, ha actuat de catalitzador de consciències. Hauríem de fer entendre l´enorme importància que té en tot el territori valencià la proximitat entre la ciutat i el camp. Totes les formes de vida urbana, inclosa l´àrea metropolitana de València, tenen una porta que condueix ràpidament a l´horta. Se m´ocorre una altra premissa, tot i que no és l´última, però em quede sense espai: comprendre l´enorme importància de la festa en la societat valenciana. Si no comencem a articular el nostre discurs, sempre serem una col·lectivitat sainetesca, però no dissenyada per Bernat i Baldoví, sinó per Arniches.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

EL HUMOR GRÁFICO DE XIPELL


anteriorsiguiente

Playas en la Comunitat Valenciana

Los mejores restaurantes en Valencia

Descubre las playas de Alicante, Castelló y Valencia y el mapa con todas las playas. ¡Vota tu playa favorita, envía fotos de las playas y decide dónde pasar tus días de sol!

 
Enlaces recomendados: Premios Cine