Com sóc guineo, el Castália sempre ha format part del meu paisatge immediat. A la porta de Casa Glória, Pepe Mozún va intentar ensenyar-me a regatejar, sense massa èxit. Com jo era nadador del Club Natació Castàlia, cada dia m'hi passava hores a la piscina, i he de confessar que em cabrejava sobre manera que mentre estàvem entrenant, els futbolistes del primer equip, suats i cridaners, es tiraren a la piscina amb els pantalons amb els quals havien entrenat fins feia 5 minuts. Els hi vaig agafar un poc de ràbia, ho confesse. Però en realitat crec que és perquè a totes les nadadores que m'agradaven a mi els hi agradava el porter Racic, encara que crec que és perquè tenia un SEAT 600 i jo una bici. Perquè guapo, ell no ho era. Cada dia, al balcó d'una de les casetes del costat de l'estadi veia les samarretes albinegres esteses al balcó de la senyora que els hi rentava la roba. Estic parlant de coses que sonaran a molt antic. I és que sóc majoret, ja.

El CDCS forma part de la meua infància. I encara que el futbol no m'agrada, els únics partits que he vist en la meua vida han sigut a Castàlia. Bé, excepte dos que els vaig vore a Vila-real, però que no s'escaroten els conspiranoics, que va ser per vore jugar al Castelló aquell any que ens van tancar l'estadi dos partits. Records. Com aquell We are de Champions que sonava a Castàlia la darrera vegada que el Castelló pujà de categoria. Vaig acabar a La Pau, prenent una copa amb Ximo, Vicent i Lidón, si mal no recorde. Des d'aquella nit, cada cop que escolte la cançó al meu cap em ve gent feliç, molt feliç, a Castàlia, o a la font...

Sempre he mantingut que la política ha d'estar lluny del futbol, perquè eixa barreja va crear a Jesús Gil i a altres personatges similars. Però és cert que el CDCS forma part de la història de la ciutat, de la memòria de generacions, de la sana distracció de milers d'aficionats. I és per eixa gent, de pedra picada, incansable, il·lusionada, i en els darrers anys maltractada, que m'he sentit en l'obligació d'aportar el que pogués.

Mentre vaig estar a l'ajuntament, buscant la complicitat d'alguna empresa, perquè compraren les accions a un President, el Sr. Cruz, que trobe desprestigia el club, embruta la història i ofén a l'afició. No vaig tindre èxit. Vaig parlar amb molta gent. Individuals i col·lectius. Alguna persona molt activa a les xarxes i que sempre es queixa, va estar al meu despatx en dues ocasions dient que ell sí que tenia un comprador seriós... Ja fa temps que vaig deixar d'esperar-lo. Molta gent es presenta sempre amb més retrets que solucions, amb més preguntes que respostes, amb més il·lusió que cartera. Uns demanant que no permetérem al club jugar a Castàlia, que és municipal; altres advertint que si fem això i el club no es presenta a un partit, l'estaríem rematant. Té molta raó l'alcaldessa quan diu que no es pot prohibir l'entrada al club al President i facilitar-la als jugadors. L'acord o no acord, és amb la societat, no amb un personatge per molt nefast que siga.

Cruz ha d'eixir del club, però l'ajuntament no pot obligar-lo. És una societat. Siguem seriosos. L'ajuntament està molt limitat en les seues capacitats. I així les coses... Què fer? Hi ha dues opcions, esperar que aparega un inversor meravellós amb 4 o 5 milions d'euros gastadors i ja està... Però això és difícil que passe, de fet, no ha passat. I no ha passat perquè l'immens patrimoni del club consisteix en la seua història i la seua afició, tot intangible, res cotitza en borsa.L'altra opció és intentar facilitar les coses si apareix una oferta creïble i sòlida. Al cap i a la fi, és un poc això el que ens exigeix l'afició, que «fem alguna cosa». Que dit siga tot passant és una petició molt còmoda i que ningú no sap concretar en res factible. Vaig mantenir algunes reunions sent vicealcalde, amb possibles compradors, amb venedors de fum, amb grups d'aficionats als quals respecte enormement i que tenen tota la solvència moral...i poca solvència econòmica. En fi. I després vaig marxar.

Jo ja fa molt de temps que no puc parlar en nom de l'ajuntament, ni se m'acudiria fer-ho. Però respecte a Enric Porcar que em consta es desviu per trobat una solució, i per respecte a Amparo Marco que en el seu paper d'alcaldessa comprenc que diga que ella es reunirà amb els propietaris, no amb possibles compradors. Les dues coses són complementàries. El treball de Porcar, pot facilitar el de l'alcaldessa. Perquè sense el treball silent, discret i sovint malentés i criticat per part d'alguns, serà més difícil que el club canvie de mans. Tot el que jo he fet en els darrers mesos, i el que puga fer encara, ho faig en la meua condició d'individu que es sent afectar en vore una creixent massa de conciutadans i conciutadanes, fer equilibris entre l'esperança i la frustració.

És per ells, i en eixa condició, que quan un possible comprador, vincular al club, del «món del futbol», acompanyat per exjugadors que s'estimen la ciutat i el club fins al punt de jugar-se el seu patrimoni emocional i econòmic em demana fer unes gestions, les faig. Només pose una condició, i és que Cruz isca del club, i garantit això, faig el que em demanen. Facilitar alguns contactes. Amb l'IVF, que diu públicament que no participarà de l'operació, i amb algunes empreses locals que ja diran el que hagen de dir quan ho creguen oportú i si ho creuen oportú. Ni més ni menys.

És possible que jo peque d'optimista pensant que davant la pressió social, judicial i econòmica, Cruz s'avinga a negociar la venda de les accions, o dels drets d'ús de les accions. És possible que jo siga un il·lús, però els meus nebots són del Castelló, la meua veïna és del Castelló, el mecànic del meu cotxe també, i el meu amic Ximo no para de preguntar... Per a centenars i centenars de persones de la meua ciutat, el club és part del seu paisatge emocional, i a mi em toca molt allò que no sona, vore a algú que no s'estima ni el club ni a la ciutat, cabrejar i fer mal a persones que s'estima la ciutat i el club. I com jo ja no he de ser candidat a res, puc fer les gestions sense que ningú m'acuse de fer electoralisme. I si m'acusen, també m'és igual. Allò que paga fer ho faré, sempre a títol particular. De la mateixa forma que donaré suport al meu ajuntament, al treball constant de Porcar, i al paper més institucional de l'alcaldessa. Perquè a mi el futbol ni fu ni fa, però tot el que afecte la gent de Castelló, m'ho prenc seriosament.