Després de la primera guerra carlina, i vistes les dificultats per a traslladar l'artilleria, el general J. de Villalonga va decidir la construcció d'una carretera entre Sant Mateu i Morella per tal de facilitar les comunicacions i mantenir ocupat un excedent de població laboral que podia tornar a agafar les armes. Fins aleshores, Morella no comptava amb un accés directe en carro des del camí reial per Sant Mateu.
El cronista morellà J. Segura i Barreda (1868) descriu la construcció d'aquesta carretera. Les obres van començar el 1847 sota la direcció de l'enginyer J. Gómez Ortega i van arribar fins a Vallivana. En 1852, l'Estat va declarar el projecte de primer ordre i va costejar el tram fins al límit de la província. La carretera es va inaugurar quan va arribar a Morella l'any 1860. Les obres del darrer tram fins a la Pobla d'Alcolea les va dirigir l'enginyer castellonenc L. Alloza Agut. D'aquesta carretera queden alguns trams, com el conservat a prop de Morella que caldria preservar, condicionar i senyalitzar.
Però segles abans, en l'època romana, la comarca dels Ports ja comptava amb una carretera que la comunicava amb la via Augusta, el corredor mediterrani de l'època. L'Anònim de Ràvena, un itinerari del segle IV, esmenta un camí que començava a la posta d'Intibili (Traiguera) i es dirigia per Contrebia (Botorrita) fins a Caesaraugusta. La constitució en el regnat de l'emperador August de l'únic municipi romà existent a les comarques de Castelló, Lesera (Forcall), pot explicar la seua construcció. Aquest va ser el principal eix de comunicacions de la ciutat, que per l'est facilitava l'accés a la costa i pel NO ho feia amb la vall de l'Ebre. Al llarg dels quasi tres segles de la seua existència, les comunicacions entre la vall de l'Ebre i la zona septentrional de la costa valenciana van pivotar entorn d'aquest municipi.
Aquest antic camí apareix en la documentació medieval i moderna. Inicialment figura en la donació del castell de Mont-roig (Terol) de l'any 1196, els límits del qual reprodueix la seua carta de població de 1209, on es menciona com viam carri ('camí del carro'). Més endavant apareix com una fita en la delimitació dels termes del Castell de Morella ordenada per Blasc d'Alagó el 1232, quan s'anomena pinnam del Carro ('roca del carro'), que amb la variant penam del Carro figura en la confirmació de la carta de població de Morella de 1250 pel rei Jaume I. Finalment, quan l'any 1608 Aragó estudiava construir una carretera que li donara una eixida a la mar, va decidir que aquesta passara per Forcall i acabara a Vinaròs. En la descripció del traçat que havia de seguir es diu que 'avia de pasar en el Reyno de Aragón al lugar de Aguaviva y passar por la sierra del Carro y lugar de Orcajo (Forcall)'.
Aquests topònims fan referència a un mateix lloc, conegut avui com la roca Tallada (Palanques), on es conserven vestigis del pas del camí romà. En aquella època la viabilitat del lloc s'havia perdut feia segles, però el topònim recordava que s'havia condicionat per al pas dels carros. Es tracta d'un paratge de gran bellesa geològica, una zona de transició entre les formacions tabulars -les moles- i un espectacular paisatge plegat que s'estén entre les terres aragoneses i valencianes, la duresa del qual palesen topònims de la zona com Infern, Mala Entrada, etc.
El primer autor que esmenta aquestes restes és el cronista de Sagunt A. Chabret, que destacava la importància del lloc com a nus de comunicacions i afegia: «una de las líneas de comunicación de Aragón que desde Alcañiz pasaba por Castellote y entraba en la provincia de Castelló por el sitio denominado roca tallá, boquete o trinchera cortada a pico, cuyo suelo conserva los surcos de los carros desde época antigua». Chabret no degué visitar mai el lloc, i possiblement en tenia referències per l'enginyer L. Alloza Agut. Les roderes desaparegueren en la guerra civil quan el camí va ser rebaixat per a facilitar el pas dels camions, però les restes conservades permeten confirmar l'origen romà del treballs en la roca. Avui, a la seua vora s'alça amenaçadora una gegantina torre d'alta tensió que de manera colpidora trenca l'harmonia del paisatge.
Dos trets fonamentals
En aquest tram de via trobem dos trets fonamentals dels camins romans de muntanya: segueix per la cresta de les muntanyes (per summum dorsum) i travessa un collet per una trinxera tallada en la roca. Per a suavitzar la rasant del camí quan els desnivells eren excessius per al pas dels carros, com per exemple en un coll de muntanya (saltus), el camí s'excavava en forma de trinxera. És el que en expressió del naturalista Plini es denomina via per montes excissa, un camí tallat a través de les muntanyes. Altres treballs viaris en terrenys accidentats són el condicionament d'una terrassa, de vegades amb un mur de contenció. L'excavació de la trinxera es complementa amb la de les roderes. Quan el camí transcorria per un plànol rocós s'excavaven artificialment dos carrils o solcs que seguien els carros i evitaven el perill de relliscar. Són els anomenats camins de carrilades. Trinxera i roderes poden trobar-se juntes o separades. Aquestes són les tècniques emprades en la construcció del tram de la via romana conservat a la Roca Tallada.
El traçat d'aquesta via es reconeix en part a les comarques del Baix Maestrat i els Ports. Des d'Intibili (Traiguera), devia seguir el mateix traçat de la via Augusta fins a la Jana, des d'on continuaria pel camí vell de Morella que passava per la venta de la Serafina i el mas d'en Roig (Xert). Poc més amunt, pels voltants de l'hostal d'Antolí i l'encreuament amb la carretera de Catí se'n conservaven algunes restes. A continuació, potser seguia el mateix traçat del camí vell que comença a l'altura del pont de la Bota, però el seu traçat no és ben conegut. Prop de Morella devia passar pel coll d'en Vellet i per l'hostal Nou, després seguiria vorejant el riu Bergantes fins a Forcall, travessaria el riu Cantavella i pel barranc de la Menarella pujaria a la ciutat de Lesera, des d'on continuaria fins al coll de la Menarella i la Roca Tallada. Cal destacar que el traçat elegit és el més dificultós des del punt de vista topogràfic, per la part alta de la serra, en un bon exemple de via ducta per ardua loca.
Així doncs, aquest eix que travessa la complicada orografia dels Ports i es dirigeix cap al Baix Aragó té més de 2.000 anys d'antiguitat, i mostra que aquesta comarca ha jugat històricament un paper de frontissa entre la vall de l'Ebre i el corredor Mediterrani. El debat sobre el traçat de la non nata autovia A-68 va posar d'actualitat la problemàtica d'aquestes comunicacions, i ens ha permès recordar que el primer camí ja l'havien construït els enginyers romans. Des del final del món antic, van haver de passar molts segles perquè la comarca estiguera comunicada de nou per carretera. Ara, la recent aprovació de les obres per a la construcció d'un nou traçat de la N-232 al seu pas pel port de Querol, pot ser una excel·lent oportunitat per a aprofundir en l'estudi dels antecedents d'aquesta carretera.
