Ara fa vint anys d'aquells dies de juliol de 1997 en els que Ortega Lara va ser alliberat del seu segrest de 532 dies i Miguel Ángel Blanco va ser assassinat per ETA. I mai està de més reivindicar la memòria i la veritat. Vint anys en que vam vore el rostre d'Ortega Lara eixir viu de miracle de la tortura del seu 'zulo', i vint anys també des de que va aparèixer el cos moribund de Miguel Ángel Blanco, el jove regidor d'Ermua, del Partit Popular, a qui la banda terrorista ETA li va fer pagar amb la seua vida el fracàs que va suposar per a ells que la Guàrdia Civil alliberara a Ortega Lara uns dies abans.
Han passat sis anys des de que tres encaputxats van anunciar el cessament definitiu de l'activitat armada d'ETA. Per a la generació que va nàixer aquell anys de 1997 i que ara te vint anys, les bombes, l'extorsió, els segrestos i els trets al clatell floten en un passat boirós i distant. Saben que alguna cosa va passar, però no tenen clara quina avaluació ètica fan o han de fer del que va passar. Cal mantenir vives la memòria i la veritat per raons ètiques, de principis i de justícia; per seguir donant la batalla, per recordar als nostres i per desemmascarar als còmplices i als fariseus cada vegada que uns i altres alcen la veu o difonguen les seues mentides.
El temor a una generació amnèsica apareix en un moment en el que el relat més o menys compartit de què va passar i com va ser el terrorisme d'ETA està en construcció. L'eixida de presó del líder de l'esquerra abertzale, Arnaldo Otegi -empresonat per intentar reconstruir la il·legalitzada Batasuna a les ordes d'ETA- presentat per alguns com un 'hombre de paz' ha reactivat una batalla per la memòria en la que està en joc quina història es contarà als joves del futur quan pregunten per ella.
Tenen dret a saber què va passar en este país, que hi havia uns que posaven les víctimes i els altres tan sols l'odi i la mort. Tenen dret a que ningú els reescriga la història, que al País Basc i al conjunt d'Espanya mai va haver un conflicte polític distint al que puguen viure totes les societats democràtiques i que s'ha de resoldre mitjançant la paraula als Parlaments. Han de saber que ací el que va haver va ser un banda de terroristes que va assassinar a 857 innocents perquè li destorbaven per imposar el seu model totalitari de societat. Que ETA no va nàixer per lluitar contra la Dictadura de Franco, perquè el primer mort d'ETA va ser al 1960, vint-i-quatre anys d'acabada la Guerra Civil, i perquè durant la Dictadura ETA va assassinar a 46 persones i en democràcia a 811.
No s'ha de permetre la intenció de diluir la responsabilitat del terrorisme d'ETA. No ho podem consentir. No es pot englobar a les víctimes en una mescla confusa on no hi ha una atribució de responsabilitat concreta. Les víctimes són incòmodes perquè són la cara visible del dolor passat i present i no se'ls pot ignorar premeditadament. El que no queda en la memòria i en la història és com si no haguera existit.
Podem i devem evitar que trepitgen la memòria dels nostres honorables conciutadans que van lluitar i morir per a construir i preservar la democràcia. Hem d'alçar la veu contra el totalitarisme, contra la mentida, contra l'equidistància i contra la covardia. Siguem radicals per defensar la democràcia i la veritat.
Siguem demòcrates radicals en nom de tots aquells que ja no tenen veu i que van perdre la vida per protegir la nostra. Li ho devem a Ortega Lara, a Miguel Ángel Blanco i a les 857 víctimes del terrorisme criminal de la banda ETA.
