No cal ser massa espavilat per a adonar-se que l'estiu ha arribat a Castelló i ha decidit instal·lar-s'hi. Hi ha senyals que ens ho corroboren i que cal saber interpretar: aparcar no és ja una missió impossible; si t'encantes, et quedes sense premsa al teu quiosc habitual; la gent fa apologia del gaspatxo i encara ningú ha editat una guia o un full excel amb els bars de guàrdia. Fins i tot Georgie Dann et despista perquè no trau la cançó de l'estiu, o almenys jo no sé detectar-la tan clarament com abans.
Amb l'estiu torna l'exhibició perquè elegància i canícula són enemics. I no només ostentació de culs de xiques en tanga per la platja cada vegada que en les notícies es parla de l'increment de visitants en la nostra costa o de les invariables onades de calor. Perquè la calor a Castelló ha esdevingut un estat mental: més de dos mesos a 35º a l'ombra poden torturar l'ànim amb una violència més gran que dos mesos de pluja. Perquè la d'ací és una calor que embruta i desespera. Les xancles, els pantalons curts amb vora pel genoll i els terribles pinkies envaeixen els despoblats carrers de la ciutat. Ara que, tornant al tanga, sempre hi ha una excusa digna per a recolzar una gris veu en off sobre les dos natges morenes. A falta de profunditat periodística, i tenint en compte que el cos humà és gòtic, deforme, bona és una superfície epidèrmica protuberant, femenina i juvenil.
Fa temps que pense que passar l'estiu a Castelló és cool. Només cal saber vendre bé la idea. I mentre em refugie en una terrassa amb il·luminació com a filtrada per una sostrada de canyís per a fer-me cerveses, em pregunte si ha canviat a la ciutat l'estiueig des de la meua infància ençà. Potser.
Les nits d'estiu els nanos sopàvem rues al carrer. Els grans plantaven cadires de boga a l'entrada de casa. Entre joc i joc, els escoltàvem contar històries que a mi em semblaven llegendes. Els iaios, silenciosos i savis, ens enviaven de volta en quan a l'estanc i ens regalaven caramels. En les butxaques dels iaios sempre hi havia pictolins.
Les nits d'estiu quan havia plogut, feia olor de terra mullada. L'olor de la vida. Els carrers es tenyien de roig i tot pareixia més nugat, més cosit, més sòlid.
Les nits d'estiu sopàvem en terrasses o en la plaça i, amb el dit, dibuixàvem les nostres inicials en les ruïnes de ciutats mil·lenàries o en l'arena de platges paradisíaques. Però aleshores, sempre arribava la tardor.
La ciutat també és un ens sense nom unit a les estacions de l'any. En la nostra literatura no abunden les descripcions de l'estiu, quan l'urbs es buida i queda deserta. Els que romanem, som somnàmbuls amb una presència fantasmagòrica i ambulant que inocula en els carrers i places gas mostassa d'estranyesa. Pareixem personatges dels relats de Pavese que caminem i ens movem sense una direcció fixa.
Tornem a les imatges de la platja. Diuen els sabuts que el bikini rep el seu nom en record de l'atol·ló on es va produir la primera explosió nuclear. L'esclat de la segona bomba global, per a mi, fou veure Ursula Andress en «James Bond contra Doctor No» sorgint de l'aigua com una nova, i disculpeu la coentor, afrodita contemporània. Es queixen alguns sectors rancis de la societat que a les nostres platges ha augmentat exponencialment el topless. I què s'esperaven si hi ha obsolescència programada en els banyadors des que la roba d'estiu s'ha de comprar a la tardor.
