En el PP estan eufòrics amb el lamentable espectacle de les picabaralles de l'esquerra, tant al si de les pròpies formacions com en la relació entre elles. En la base d'aquesta divisió està ben present la mala praxi del propi debat per la profusió d'insídies i desqualificacions. Actualment la projecció de la fúria dialèctica va més enllà dels mitjans de comunicació habituals (premsa, ràdio i televisió) i ha pres les xarxes socials com a escenari predilecte, de manera que fer una ullada pel Facebook o el Twitter és com un viatge a la irracionalitat i la disbauxa on -com al gravat de Goya- el somni de la raó produeix monstres, la qual cosa sempre acaba enfortint l'adversari polític.
La visceralitat tan sols serveix per distorsionar la realitat i exaltar els ànims, convertint el debat en un joc brut impropi de militants que, suposadament, lluiten pels drets i les llibertats. En l'altre extrem estarien els principis del diàleg i la tolerància. En aquest sentit aniria bé recomanar la lectura de «L'elogi de la temprança» del filòsof Norberto Bobbio, perquè en la defensa dels principis de cadascú la mesura està sent la gran absent.
És d'allò més saludable la discussió política, constitueix un dels senyals d'identitat dels moviments socials, però no té perquè comportar un trencament. De vegades un es pregunta si la divisió serà consubstancial a l'esquerra, un etern retorn del mateix, com reviure cicles una i altra vegada. Així ha estat al PSOE amb els successos derivats de les eleccions primàries; però també en altres partits com Compromís i Podemos han dirimit amb nul.la subtilesa les seues diferències. «Manca finezza» diria un itàlia. Tot això fa reviscolar un PP infestat de corrupció i que hauria d'estar agònic políticament parlant.
La reflexió i discussió sobre els distints projectes és necessària però se solapa massa sovint amb espuris interessos personals i de partit. Evidentment això també passa en la dreta, però gairebé no els afecta ja que està en la seua naturalesa fer prevaldre el principi d'autoritat junt al clientelisme polític; d'altra banda, el seu electorat té ben clar que per frenar l'esquerra cal amagar les pròpies misèries, o siga, rentar la roba bruta dins de casa i, finalment, el PP ha acabat per desenvolupar estratègies per tal de conviure amb la corrupció i amb els permanents processos judicials oberts.
L'exercici de la memòria històrica és un deure inexcusable. Al País Valencià -un dels epicentres de les malifetes del PP- la dreta ha manat durant vint-i-quatre anys, els quals s'han fet molt llargs de passar per a bona part de la ciutadania. Caldrà reeditar el Pacte del Botànic allà on calga i independentment de quins siguen els líders que el signen, i quan algú dubte de la bondat dels acords progressistes que faça memòria de la crònica del saqueig d'aquesta terra.
Certament, és temps de fort malestar social -on els sectors més vulnerables de la societat han estat els més colpejats-, però no s'avançarà més en la defensa de l'Estat del Benestar amb el debat aïrat dins dels partits progressistes i en el tots contra tots.
El problema comença quan la confrontació d'idees i projectes resta en un segon pla i és substituïda per la dialèctica dels atacs personals. S'aplega a l'esperpent de consumir més energies i temps en la pròpia controvèrsia que en les misèries de la dreta. Mentrestant el PP es limita a contemplar la guerra fraticida dels seus oponents, a acudir als jutjats a declarar pels casos de corrupció i, gràcies a la divisió de l'esquerra, a presidir el govern de la nació. Tot plegat, aquesta inaudita situació causa perplexitat en l'electorat progressista.
