La figura del flâneur és al segle XXI un mite cultural. Passejar per la ciutat sense rumb, un poc a la deriva, observant l'esdevenir de la vida quotidiana i els costums del paisanatge, deixant-se sorprendre per l'inesperat, constitueix avui tota una actitud, una manera de mirar i experimentar la ciutat que ha inspirat nombroses obres literàries al llarg de la història. La fita crucial que erigeix el flâneur com un subjecte cultural té el seu germen en la mirada que clava Baudelaire en «El pintor de la vida moderna». El poeta francés situava el seu passejant en una ciutat en procés de modernització: el París de la segona meitat del segle XIX, on proliferaven les noves estructures urbanístiques de les grans capitals en paral·lel a la implantació d'un tipus de model de treball propi de les societats industrials que implicava el concepte de lleure i temps lliure. Avingudes, grans edificis, aparadors, cafés i teatres, prostíbuls.... La ciutat, els seus pobladors, els gestos, els costums o les tendències eren el novíssim i lluminós gran espectacle urbà pel qual el flâneur es deixava seduir: «La multitud és el seu element, com l'aire per als ocells i l'aigua per als peixos», escrivia Baudelaire. El flâneur és, doncs, el passejant urbà per excel·lència, un investigador instigat per la curiositat que explora i gaudeix, un caminant que troba delit en la simple observació.
Com és natural, la societat ha anat transformant-se des que el mite del passejant modern va ser encunyat fins a l'actualitat, i amb ella el mateix concepte de ciutat. Avui les ciutats estan en un procés de canvi seguint pautes relacionades amb grans operacions econòmiques i amb la recerca d'una imatge icònica i de projecció global. La ciutat articula la seua identitat partint de la capacitat de generar repercussió comunicativa on line. I l'opuscle «Benassal 38» que l'amic Max Taurus m'ha enviat podria aprofitar-hi. En les seues passejades per Castelló, amb la càmera de fotos penjada al coll, Max percep, capta la imatge, transmet impactes, fogonades. No té cap intenció de cartografiar la ciutat sinó que reacciona amb la ràfega, la impressió general. La seua experiència és estètica i intensament emocional. De sobte, troba unes imatges i les processa. Però no ens avancem i anem a la nostra història.
És sobradament conegut que durant la Guerra Civil la vila de Guernica va ser bombardejada per la Legió Còndor el 26 d'abril de 1937. Va ser un acte de terror deliberat, un bombardeig aeri sobre població civil d'intensitat desconeguda fins llavors. La vila va ser devastada. I és també conegut que el «Guernica» de Picasso va esdevindre un símbol universal contra la barbàrie nazi. El que fins fa pocs anys era poc conegut és que durant la primavera de 1938 uns pobles del Maestrat també van patir massacres similars, potser a una altra escala però no per això amb menys brutalitat. Benassal, Albocàsser, Ares del Maestrat, Vilar de Canes, malgrat estar allunyades del front de batalla, van ser bombardejades amb els consegüents danys col·laterals. Els afectats mai van sospitar que eren víctimes d'un experiment nazi. En el seu moment aquesta acció no va tindre cap ressò mediàtic i va passar pràcticament desapercebuda tant en l'àmbit nacional com internacional.
Sense poder precisar la data, a la ciutat de Castelló de la Plana, persianes metàl·liques d'edificis abandonats o sense ús han estat decorades amb pintures que reprodueixen fragments del «Guernica» de Picasso i signades «Benassal 38». És sense dubte una aportació més per rememorar aquests fets i relacionar ambdues massacres. Un munt de ruïna, calçobre i enderrocs amb què els castellonencs vam soterrar també molts dels nostres records i tot el dolor d'un poble que ni tan sols tenia dret a manifestar-lo.
