No tothom aprova les lectures estivals. Quan l'adolescent Julien Sorel es posa a llegir el «Memorial de Santa Helena», son pare, d'una punyada, envia el llibre al riu, i amb un dit apunta al cap del seu fill i li diu que a l'estiu no es llig sinó que es treballa.

Aquesta setmana el GPS ha situat les coordenades de Castelló sobre les brases de la terra, en la boca de l'infern. La ciutat em recordava en excés un relat de Naguib Mahfuz, «Mawyat al har», on la calor fa pressentir que no serà un bon dia per als seus habitants.

Potser l'estiu s'adequa a la lectura perquè s'adiu, no sé per què, als romanços i a les històries. Moltes de les ficcions més conegudes transcorren a l'estiu: «Crim i càstig» comença una vesprada angoixant de juliol; el professor Ashenbach persegueix Tadzio pels carrerons de Venècia a l'estiu; en estiu també el jove tuberculós Hans Castorp arriba a la clínica de Davos i és durant l'estiu que Hercule Poirot investiga els casos de «Mort al Nil», «Maldat sota el sol», i tants altres crims febrils.

El que hauria d'estar prohibit a l'estiu és escriure. Fa massa calor en aquest secall, i així no hi ha manera de concentrar-se. És impossible posar-se davant la pantalla i escriure alguna cosa transcendent. A mi se'm derringla el cervell i m'ix aquest tic tan típic dels escriptors valencians que consisteix a afegir-hi adjectius lluminosos fins arribar als 800 caràcters i deixar de suar. La incontinència gràfica sol ser l'amagatall cap al punt i final de qualsevol article. No es tracta que no estiga dotat per al pensament, tot i que se'm veu el llautó epistemològic en un minut. És que les poques idees que tinc se'm calcinen abans de cristal·litzar, s'encenen com una falla; intente organitzar-les i esdevenen cendra. L'excés de calor explica que siguem un poble com som: acalorat, colèric, que escridassa i individualista. Fem acudits per a sobreviure, ens riem de nosaltres mateixos perquè no suportem que els altres se'n riguen abans que nosaltres. Ara bé, amb sandàlies, pantaló curtet i camiseta Imperio com estic escrivint jo ara no podem pretendre que ens prenguen d'una manera seriosa. A la nostra literatura li sobren graus centígrads i li manca pegar un parell de bons quiquis. Com al nostre temperament.

Desviant-me un poc, no crec en les lectures d'estiu ni en el fet que la millor manera de llegir siga només a l'estiu, pegant-nos la gran fartada amb l'excusa que durant les vacances tenim més temps, mentre que a l'hivern ens devem al món laboral. Els llibres haurien d'imantar-nos sempre, i nosaltres hauríem sempre d'estar preparats per a la imantació. Quan vaig a la platja, per a fer-me l'interessant, a més de la nevera amb cerveses, estenc l'hamaca i trac un llibre. El «Tirant Lo Blanc» és perfecte per a aquesta pantomima, perquè és un artefacte voluminós, artilleria pesada en el sentit halterofílic de la paraula, un tros de rajola d'unes 600 pàgines. Prestigia qui el llig, de manera que, quan la veïna de tovallola, vora la mar, ens escruta amb la mirada sense gens ni mica de luxúria, li ensenyem la portada i una aura de filològica beatitud ens nimbarà el front. Perquè és un llibre que és com un repte alpí: quan l'acabem de llegir, sentim l'orgull d'haver pagat un inconcret deute imperial. Però sobretot és una lectura d'estiu perquè és una lectura de qualsevol època, i un dels llibres més divertits i cruels que mai de la vida s'hagen escrit.

Anem acabant que la suor ja perla la front. Diuen que els llibres de les nostres vacances, potser més que els d'una altra època, duen traces de memòria: d'amistats perdudes, de jocs estranys, d'adults que en el record són increïblement joves, d'habitacions que no eren nostres. Sobre tot, memòries d'olors i perfums: d'herba acabada de tallar, de gelat de vainilla, loció de llet de coco, d'aire salat, de suor neta en llençols acabats de planxar, de joguets de goma que han estat massa temps exposats al sol. I sobre tot, l'olor de paper barat dels llibres de butxaca, llegits al sol i esquitxats d'aigua de mar.