va haver-hi un temps en què el frontó valencià presumia de figures pròpies. Eren anys en què el joc de pilota seguia viu entre els jóvens de la majoria de pobles de l'Espanya rural. A València s'anunciaven, un 5 de febrer de 1925, en el frontó d'El Bancari, camp d'esports situat als voltants de l'Escola d'Artesans de l'avinguda de l'Antic Regne de València, els millors jugadors de la ciutat contra una selecció de La Serranía: El Largo, el Gordo i Fané contra Botím, Monín i Isidro, els tres de Pedralba. Eren habituals noms com El Sereno, El Maño, Tomaset i altres elements de Chiva, Utiel, Bugarra i Chera. Poc després ja va sorgir una de les grans llegendes, El Peroler de Pedralba, que va haver d'exiliar-se en a cavar la guerra per a tornar al seu poble a mitjan dels anys setanta i rebre els més càlids homenatges.
La pilota a mà en el frontó va tindre en terres valencianes la seua versió pròpia: pilotes de diàmetre inferior a la basca, confecció diferent, rapidesa, i sobretot, el rebot, a no més de 25 metres del frontis. Segons compten els testimonis dels més vells de Pedralba, en eixes condicions, en les del frontó valencià, va arribar a desafiar El Perolero al mateix Atano III, sense que el d'Azcoitia entrara en eixe joc. En aquells anys anteriors a la guerra, i els posteriors, tot el món coneixia la pilota basca, i ningú fora de València sabia de l'existència de les modalitats pròpies. De fet, en els primers anys de la TVE, era obligada la transmissió en directe de la final del Manomanista basc, en la veu de l'inoblidable Juan Carlos Cárdenas. Un encara recorda a Hilario Azcárate, Atano X i Retegui I protagonitzant aquelles partides en blanc i negre, en les que tampoc es veia la pilota... I en els programes esportius tindre espai per al campionat de federacions. Ningú, absolutament ningú es recordava en aquell temps de la pilota valenciana.
Hui es juga, a les 12.00 hores, a Almussafes, la final del torneig que reunix els millors professionals de l'Escala i Corda i de la variant valenciana del frontó: Puchol II i Roberto contra Pere Roc i Pasqual. Una partida que enardirà els fidels a l'especialitat, hui la més televisiva de totes. Cal reivindicar un recinte amb capacitat per a set-cents espectadors, per exemple, que hui no el tenim. Eixe detall és el més significatiu de la poca estima i de l'escassa influència d'esta modalitat en el conjunt de l'esport valencià. Per això, estaria molt bé recuperar l'esperit expansiu del frontó valencià per totes les zones pelotísticas espanyoles. És possible amb voluntat i unes poques ajudes. I és la Federació de Pilota Valenciana la que està obligada a intentar-ho.
