Des de sempre he tingut una certa fília musical cap a la figura de Fela Kuti, el millor cronista polític del seu temps. El 1977, Fela i el seu grup, Africa 70, publicava un dels seus èxits més rotunds: «Zombie», un atac frontal a l'exèrcit i les autoritats nigerianes per la repressió exercida en el país. I mentre l'afrobeat envaeix l'habitació on escric, em pregunte a qui no li han dit mai que sembla un zombi? Crec que a tothom, perquè ser un zombi, hui, ha esdevingut una categoria universal. És el monstre fetitxe dels nostres dies, que igual l'interpretem com un ciutadà amoltonat que com un consumidor compulsiu o un immigrant desesperat.
El zombi, que des de la seua arribada al cine ha estat pres com una al·legoria i llegit en les claus més diverses, sembla que hui vol encarnar-ho tot, bandejant el vampir, l'home llop i uns altres bitxos amb les seues metàfores al coll. Ningú com el zombi encarna hui les nostres pors.
La idea de un món perillós en què regna l'escassetat i on les masses han perdut tot control civilitzatori ha estat recurrent al llarg del segle XX. De la mateixa manera, la canalització de les ansietats a través de les narracions fantàstiques ha sigut una constant en la història cultural, per la qual cosa era qüestió de temps que unes i unes altres tornaren a creuar-se. Vivim en un moment peculiar, farcit de novetats tecnològiques i esperances de futur proporcionades per la ciència, però quant als nostres desitjos i temors, sembla que estem regressant al passat, i aquest món apocalíptic de masses desbocades i la ficció neogòtica en són un bon exemple.
La prevenció respecte de les multituds, típic tòpic del polititzat segle XIX, va tindre un repunt teòric amb l'aportació d'intel·lectuals com Ortega y Gasset. En les primeres dècades del segle XX europeu, la por a les masses, que era també la por a l'activació política de les classes menys afavorides, va ser llegit com una batalla contra la irracionalitat. Persones sensates podien transformar-se fàcilment en éssers desbocats en deixar-se dur pel fervor de la gentada i l'anonimat que els proporcionava. Combatre la massa, doncs, era defensar la civilització. I pel que es veu en la política nacional, alguns continuen així.
En realitat, les creacions culturals lligades amb el que és específicament terrorífic no han fet més que evidenciar, mitjançant l'exacerbació, les nostres pors quotidianes, conscients i inconscients. En l'era de la Guerra Freda, les grans corporacions burocràtiques i l'obsolescència programada, era lògic que els nostres terrors prengueren formes totalitàries, com ho és que ara, quan la percepció dominant és la d'una societat en decadència, amb uns dirigents de sèrie B, comencem a construir narracions de mons regits per la competència feroç. Amb freqüència rebem missatges que ens parlen que no n'hi ha ni hi haurà treball per a tots, que les prestacions per a la vellesa no estan assegurades, que només els millors podran tindre educació universitària, que ací sobra gent, que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres, i que la classe mitjana està destinada a desaparèixer, amb la qual cosa no és gens estrany que imaginem escenaris en què regne el campe qui puga.
En tot cas, aquest fatalisme sembla haver-se imposat en la nostra vida quotidiana, submergits com estem en processos que no sabem com detindre. No hi ha futur, bramaven els punks com a farsa, i hui és un missatge que es repeteix com a tragèdia. Temem que el món que ens espera siga, com en les pel·lícules de zombis, una àrea privada en què regnen els depredadors i on l'única eixida és la del supervivent.
Per això, i veient l'actuació policial l'1-O, sempre reivindicaré l'atractiu aristocràtic i distingida posició social del vampir, que t'ajuda a esquivar les estaques que masses enfurides que no toleren la diferència pretenen clavar-te en el cor.
