Són molts els que, ja fa alguns anys d'açò, a Catalunya o al País Valencià encara podien cantar amb coneixement de causa El meu avi se'n va anar a Cuba, l'havanera que en 1967 va escriure José Luis Ortega Monasterio evocant les gestes de tots aquells, especialment hòmens fadrins, que a principis i mitjan del segle XIX, i davant de la crítica situació política i econòmica del país, van optar per emigrar amb el propòsit de buscar-se la vida i enriquir-se, si això era possible, i ho van fer amb destinació a les productives colònies espanyoles, on esperaven aportar la seua capacitat de treball i organització. Molts van fracassar, però altres van aconseguir terres per a explotar-les i inclús altres van aconseguir establir empreses que van prosperar i van iniciar les rutes transoceàniques negociant amb els aiguardents, el cacau, el tabac, el cotó i fins i tot amb els esclaus negres, la qual cosa els va reportar grans beneficis que els van situar socialment en posicions rellevants. Parlem de noms com Bacardí, Partagàs o, fins i tot, José Martí, pare de la independència cubana i fill de valencià emigrat.
Com ben bé ens explica Eduardo Mendoza a La ciudad de los prodigios, a pesar d'haver-se enriquit amb un negoci que hui catalogaríem d'«il·legal», els negrers, en tornar al seu país, volien influir en la creació de la nova imatge de la ciutat. Així doncs, la van remodelar al seu gust, van construir edificis amb una finalitat rendista, d'aparença austera que amagaven uns interiors rics, sovint fets de caoba cubana, i uns patis i jardins on es plantaven espècies importades com les palmeres, xicrandes o buguenvíl·lees. Tot açò ho portem a col·lació perquè aquestes darreres setmanes s'ha insistit des de la Brunete mediàtica, per exemple, que gent com Joan Mas Roig, rebesavi de l'expresident la Generalitat Artur Mas, va ser un capità negrer. En el que no han insistit des d'aquesta trinxera és en altres rebesavis negrers de cognoms més afins ( Vidal-Quadras, per exemple) ni en el fet que s'hauria d'assumir que una porció gens menyspreable del valor afegit de la nostra societat actual està construïda a partir de l'enorme quantitat de diners que va generar el tràfic il·legal d'esclaus africans. I és que l'esclavisme ens interpel·la moralment com a persones que som conduint-nos davant la cruesa de l'espill i el seu trist afegit, el silenci, un afegit molt hipòcrita que es practica molt en el bàndol legalista.
Parlem de Castelló: en una setmana durant la qual la toponímia ha estat notícia i els sector més rancis han menejat fitxa, caldria recordar-los per al seu examen de consciència («ací estes coses no passen») que la toponímia del terme municipal inclou un entrador, una finca, un mas i una quadra anomenats «del Negrero».
No seré jo qui qüestione si tal o qual personatge mereix figurar-hi. La presència dels noms de persona en la toponímia és de gran importància, ja que bona part de les construccions aïllades es coneixen per la referència als propietaris, coneguts, pel nom, cognom o ofici. El que sí que m'interessa és que a partir d'aquest fet tenim matèria primera per a idear una bona ficció castellonenca que ens explique contra la desmemòria històrica que ha amagat el nostre passat esclavista. Deia Godard que el cinema, més que salvar la memòria col·lectiva mitjançant un mausoleu d'imatges melancòlicament rescatades, podia venjar-se de la Història reescrivint-la irrespectuosament. A Django desencadenat, Tarantino indaga en l'imaginari èpic per a acabar constatant que Hollywood va ser incapaç de traure a la llum el pecat original nord-americà i convertir-lo així en una cosa present en l'imaginari col·lectiu. Todorov ens recorda que vivim una època d'abusos de la memòria. L'acte d'explorar els mites del passat ens genera certa bona consciència que, a vegades, ens permet desentendre'ns del present. Per a mantindre la bona consciència amaguem l'ignominiós i així no distorsionem l'exemplificador relat de la nostra comunitat. Tarantino ens va recordar que l'imaginari de Hollywood es va deixar fora de camp el tema de l'esclavitud.
El cine va mostrar a l'esclau servicial i al negre víctima de la injustícia, però no va mostrar el rostre agressor del traficant. En una escena de Django, els blancs es torben, s'estarrufen i maleeixen perquè un negre va a cavall. Obama va arribar 150 anys després. Però.... quina cara posarien els de la Brunete mediàtica si el pròxim president del govern fóra català? Jo pagaria per veure-ho.
