Fa uns dies se celebraven les festes del grup Rosario i d'entre les activitats prèvies va tindre lloc un acte, amb motiu de la celebració dels 25 anys de l'associació de veïns Grupo Rosario AV Saboner, en el qual es va inaugurar una xicoteta plaça amb el nom de Casto Moya. Per decisió de la directiva de la associació de veïns, se li reconeixia així la seva tasca dedicada als barris perifèrics. Des de l'associació, com a veí del barri durant molts anys, em van convidar a fer la presentació de l'acte. Per uns moments, en vore la gent amb qui havia compartit part de la meua vida i amb els molts records que em venien, em vaig desbordar i descol·locar emotivament.

A l'acte van assistir polítics actuals de l'Ajuntament de Castelló, com la regidora Vero Ruiz i els regidors José Luís López i Carlos Feliu; el diputat i regidor Vicent Sales; l'alcaldessa de Canet lo Roig, Mª Ángeles Ripolles, i l'alcalde de Cinctorres, Antonio Ripollés ( representants dels municipis que donen nom a dos carrers del barri); Francisco Cabañero, president de Coasveca, i Vicente Álvarez, president de l'associació de veïns Grupo Rosario AV Saboner, que feia d'amfitrió i molta més gent.

Després de passats uns dies i de processar emocions i records, m'abellia fer unes reflexions. Durant l'acte, pel meu cap van passar en fraccions de segons moltes coses, la meua arribada al barri fa més de cinquanta anys des del mas de les Xiquetes de Vistabella, dels cinc membres de la família que vam iniciar aquest viatge, ara ja només quedo jo. Aquest record i les circumstàncies que van fer que la meua família abandonara aquest món tan prompte, em van caure com una llosa, però també em van vindre al cap records agradables d'una vida teixida de manera humil.

Entre tantes imatges: els carrers de terra, sense aigua potable, sense il·luminació pública, a les cases la llum de 125, els jocs, els horts, l'escola, les festes...el primer any en que es van fer festes va ser gràcies a que un veí va comprar un pick-up, marca Philips (més conegut com a picú) que en aquella època no era una camioneta sinó un tocadiscos. Va ser l'any en que els Beatles van vindre a Espanya, però en aquell picú s'escoltaven altres bandes sonores en una improvisada berbena. Després ja van vindre bous i vaques i les orquestres en directe i tantes i tantes anècdotes. Un Castelló, el del barri, que s'obria vida als marges d'una ciutat que es mirava cap al melic.

Abans d'existir el grup, el terreny on hi està ubicat era un maset envoltat de tarongers que tenia l'entrada enmig de dues grans palmeres. El propietari de la vivenda i del terreny era Damián. En un principi, al grup el van anomenar Les cases de Damián ja que a més de vendre parcel·les, va construir unes quantes cases que també va vendre, però quan s'havia de posar un nom oficial al barri, la gent es va reunir i va canviar el nom pel de Rosario que era com es deia la dona de Damián, van considerar que era més bonic i que tindria millor imatge de marca.

Les cases, la majoria construïdes pels propis veïns, es van poblar de gent vinguda de l'interior de les terres de Castelló i d'altres parts de l'estat. A poc a poc, aquestes persones, amb les seues vides, han anat escrivint la història del barri, i el barri ha continuat acollint gent de tota procedència com un bon exemple de concòrdia i harmonia.

El protagonista central de l'acte, qui rebia els honors, va ser Casto Moya, acompanyat per molts amics i per la seua àmplia família. Però també vull incidir en la discreta presència entre el públic de Daniel Gozalbo, alcalde de Castelló entre els anys 1987 i 1991. Si avui es veu com una cosa habitual i és elogiable la presència d'autoritats en els barris, no sempre ha estat així. Es dóna la circumstància de que, moltes vegades, representants dels veïns havien anat a l'Ajuntament de Castelló per intentar demanar alguna cosa o parlar d'alguna problemàtica i sovint el tema acabava emplenant-se una instància i presentant-la al registre.

Recent arribat a l'alcaldia Daniel Gozalbo va rebre als veïns al seu despatx i es va comprometre a visitar aquest barri per conèixer de primera mà el que passava més enllà del centre de la ciutat i des d'aquell moment va anar moltes més vegades, tant com alcalde, com sense ser-ho, una acció que encara és més destacable. L'Ajuntament que ell presidia va ser el que va acordar realitzar la compra de l'espai que ocupa el que ara s'ha anomenant plaça Casto Moya, com l'homenatjat va recordar.

També d'aquesta època va ser el trasllat del grup Santa Elena al costat del grup Rosario, motivat per la creació de la Ciutat del Transport. Un trasllat que es va realitzar amb unes condicions per als veïns prou millors que en altres projectes urbanitzadors.

Daniel Gozalbo catedràtic de matemàtiques i destacat pedagog d'aquesta matèria, de tarannà obert i dialogant, entenia ben bé eixa filosofia de Zygmunt Bauman en la qual sostenia que el diàleg real no és parlar sols amb gent que pensa com u mateix, i crec que aquesta lògica ha estat una de les divises del seu pas per la política.

Sempre cal recuperar la memòria, felicitar-se i treballar perquè la relació entre la política municipal i la perifèria siga cada dia millor i més productiva.

Llarga vida al grup Rosario.