Diuen que l'entrenador d'aquella màgica selecció holandesa de futbol exigia que li prepararen esportistes que corregueren molt, que de l'altres tècniques ell s'encarregaria d'ensenyar-li-les. Si corre molt, bota molt i té envergadura, quan aprenga a portar la pilota en els peus, que és cosa de temps, serà invencible, afirmava. En definitiva, la tècnica, subordinada a la fortalesa física. En el joc de pilota, com en els bous, com en quasi totes les manifestacions artístiques, trobem els que s'enamoren d'un estil elegant i els que preferixen l'impacte d'allò que és atrevit, trencador. Sempre hi haurà els que paguen per veure una cosa que a altres els pareixerà inconsistent. Els primers es diuen puristes, qualificatiu que sol associar-se a l'amor pel que ells consideren la genètica del trinquet.

«Si Marc tinguera la tècnica de Francés seria imbatible», deia a l'eixida, un veterà aficionat de missa diària en els trinquets. Clar. Evidentment. Però Marc, que a penes té 22 anys, i que atresora una pegada capaç de jugar a voleades del nou i llançar-la a la galeria, que té una agilitat felina, que posseïx un esquelet elàstic arribant on ningú arriba, està en procés de perfeccionament tècnic. Necessita un parell de cursos on, com els vells cavallers medievals, aprenga els exercicis probibates espècie d'arts liberals. Si aquells eren els de córrer les anelles, tirar el disc, usar la llança, la munteria i la falconeria, els del trinquet serien els de temperar els ànims per a no donar rebots a colp, els de tocar muralla buscant la careta, els de gastar l'esquerra encara que només siga per a defendre la pilota a l'escala; en definitiva, aprendre l'ofici. Segurament que en dos cursos, aconseguirà la condició que tots desitgen.

Eixe període d'especialització ja ho ha superat Pere Roc, que a més de pegada, d'una magnitud que va sorprendre el mateix Puchol II, ha sabut llicenciar-se en les arts musicals, com demostra la seua bella defensa amb un carxot; agressiu que és innovació trencadora i elegant. No es pot demanar més. Pere Roc, com els jóvens d'aquells temps de vida en els castells, ja va aconseguir el grau de cavaller. No ha sigut necessari aquell cerimonial que s'explicava en l'Amadis de Gaula, amb el jurament en defensa de Déu, l'Església, el rei, els dèbils, les dones, la fe i combatre els enemics; ha bastat que derrotara en noble i lleial batalla al rei de Vinalesa perquè així siga ja considerat per tota l'afició.

Pere Roc va passejar ahir en el trinquet de Guadassuar, davant de centenars d'aficionats, la seua condició de dominador de les virtuts cardinals de Plató: la valentia, la sensatesa i la justícia. Valent és com ningú; sensat en la concepció del joc i just en el reconeixement al rival i als seus preparadors, perquè amb ells es va abraçar després de conquistar el seu accés a la gran final. Camina sobrat de la virtut de la temprança, perquè no li van pertorbar els atronadors aplaudiments de la nombrosa afició arribada des de Montserrat per a abrigar el seu xaval. Confiava en les seues forces i mai li va tremolar la fe en la victòria.

Així és que, assistirem el diumenge en la catedral (11.30 h), a la confrontació entre dos cavallers de l'esport, dos mestres consumats en l'art dels tornejos. Dos mestres que van superar la fase de córrer molt, per a endinsar-se en els enciclopèdics sabers que es tanquen entre les parets d' un trinquet valencià.