Deia Albert Camus que sense cafés ni diaris resultava molt difícil viatjar. En el segle XXI, a Castelló, caldria matisar el premi Nobel francés dient que sense bars ni periòdics, resulta difícil viure. Per això, dissabtes cap al migdia tinc el costum d'anar sol a la terrassa d'algun bar i llegir la premsa en suport paper. Analitzant la portada consumisc els primers glops de cervesa, perquè una fotografia, de vegades, ho explica tot; o explica moltes coses.
Si parlem de les portades que hem vist aquest últims dies sobre el Procés a Catalunya, hauríem d'analitzar no la portada, sinó el fora de camp i les ferides que provoca a l'ànima. Perquè la portada d'un diari és com una instantània, la foto fixa d'un moment històric. I si com proclamen alguns dels teòrics de la dreta guai nord-americana (cool right) els periòdics acaben desapareixent, caldrà veure com s'ho fan els historiadors per a dilucidar, navegant en l'incessant trànsit dels milions de bits que circulen cada dia per internet -amb informació verídica, troleig i mentides-, la cristal·lització d'un determinat estat d'opinió. Perquè una portada és el reflex d'un instant, una condensació de la realitat. I com a tal, pot mostrar amb inusitada cruesa la fugacitat del temps i la mutabilitat dels homes i de les coses.
Llegir la premsa a una terrassa té sempre un risc: a Castelló sempre passarà algun conegut que t'interromprà o se t'asseurà. Manera de vida i civilització, indicatiu del nivell de sociabilitat d'una ciutat, on no hi ha bars, com en algunes urbanitzacions de la perifèria en què l'activitat es limita a espais tancats a l'exterior, senzillament, el que no hi ha en aquell fragment de ciutat és vida. Perquè si existeix una entitat transversal a Castelló, aquesta és el bar, ja que representa un punt de trobada, un lloc d'oci, un espai per a treballar o desconnectar, per a quedar, menjar i beure, llegir el periòdic, jugar al guinyot, veure el futbol o, més recentment, connectar-se a internet.
Demane una cervesa. Aquesta simbiosi entre premsa i bar em sembla el nivell jedai de la civilització (I si sona Keith Jarret com ara en el bar que cavil·le l'article, ¡és homèric!), perquè és un espai distint als altres. Un lloc on les regles socials se suavitzen i les diferències de classe minven. Només cal recordar quadres de Hopper, en què dones solitàries beuen sense companyia masculina, trencant la convenció social i reafirmant la seua individualitat en l'espai públic.
La terrassa d'un bar llegint la premsa és un lloc on cadascú es pren el seu temps, cosa que hui és provocadora. Perquè en un món obsessionat amb la instantaneïtat i la pressa, l'existència del bar i la premsa suposen una forma de resistència. És com si fóra una prolongació de ta casa al carrer. En el bar és on millor pots observar el funcionament social, és un terreny d'observació ideal del flux digital que impregna la població de les converses estereotipades, d'un desig que ja no s'enuncia a la cara. Ens dirigim cap a una civilització que ja ni llig ni parla al bar. El poble està abolint el seu Parlament.
11 de novembre
Sota el signe d'Escorpió, que el recurs astral sempre aporta un toc de comicitat, segons el meu DNI vaig nàixer un 11 de l'11, a l'igual que molta gent famosa, com Pepe Sancho, i sempre segons la viquipèdia. Ara que, si voleu una situació còmica, convideu a dinar a la família en un dia tan assenyalat. Jo ho faig i, la veritat, almenys la meua, compleix amb escreix les expectatives. Perquè sempre, pel meu aniversari, em regalen calçotets. No crec que existisca cap conjura per part de la família per a regalar-me'ls. Supose que tots estem destinats a convertir-nos en receptors de determinat gènere de regals.
La vida consisteix en una especialització permanent d'alegries i desgràcies concretes, d'amics i enemics específics, de problemes i solucions particulars. Jo conec gent que la família els regala colònia, llibres, botelles de whisky. Segurament es tractarà del magnetisme objectual que irradia la seua persona. Però en el meu cas, la història recent del tèxtil es podria analitzar observant els que m'han regalat: boxer, de camal llarg, CK, de carabinieri, de Shin Chan... Definitivament, he acabat acceptant que el meu destí com a ésser obsequiable i obsequiat està unit als calçotets, que en l'univers de la vestimenta equivalen al que seria l'aforisme en l'àmbit del pensament: una brevetat necessària i amable.
