La primera cosa que he fet quan Pepe Beltrán, el director de Levante de Castelló, m'ha dit que si podia publicar dilluns en lloc de diumenge ha estat analitzar, per si hi havia lletra menuda, la paraula «dilluns». Robert Smith cantava "I don't care if monday is blue/ tuesday's grey and wednesday too"; I l'etimologia ens diu que, del llatí vulgar «die lunis» procedent de «die lunae», es forma «dilluns, el dia de la lluna. No conec ningú que afirme categòricament que el seu dia preferit és dilluns. Jo, per exemple, sempre he preferit el període de temps que comença amb la posta del sol del divendres i acaba una estona després de la posta del dissabte, eixe període de temps que alguns anomenen "tardeo" però que també és conegut com sàbat.

Hom creu que les persones nades en dilluns són molt sortoses, perquè és tradició que la Mare de Déu nasqué en dilluns i que la setmana, que abans començava en diumenge, ara comença en dilluns pel desig de Nostre Senyor d'honrar el dia en què sa mare era nada. Els anys començats en dilluns són considerats de molt bon averany. Diuen també que el dilluns és molt bon dia per a començar remeis i novenes de caràcter curatiu, i es creu generalment que totes les coses començades en dilluns acaben bé. Com que segueix la festa, es té poca gana de treballar en aquest dia: «Lo dilluns, perea a munts», que diuen a Vinaròs.

Ara bé: i què passa si sempre he estat alienat per la bellesa que mai claudica? Fins ara, per a mi, els dilluns tenien la mirada estígia de Jeanne Moreau, una mirada breu, glacial i severa que sempre reflectia la mort. Però des d'ara, m'agraden els dilluns ¿Què passa quan, a aquestes alçades i a aquesta edat, en lloc de trobar-te dins d'una selva fosca, com vaticinava Dante, et trobes amb la necessitat d'una solitud que et fertilitze i que només, per definició, i per la tristor que duu implícita el nostre primer dia, et pot proporcionar un dilluns? Doncs que esdevens un personatge dramàtic d' Strindberg. Metamorfosejar les vivències en una pàgina com aquesta obri la vàlvula de seguretat que substitueix la necessita de parlar. El protagonista suec de Tot sol considera que manté relacions amb la gent només pel fet de saludar-los amb un moviment de cap quan es troben pel carrer. Amb aquest gest, ja hi ha prou per a observar-los i arribar al fons de les seues ànimes perquè dels que es tracta ací és de la màxima socràtica, trobar-se i conèixer-se a un mateix, i trobar el que ens és comú als éssers humans.

Que no tingues res, que no desitges res, ni un cotxe ni la veïna del cinqué, et torna intocable davant els embats del destí. Podran dir que dus una tristesa de tres parells de collons, perquè la gent sempre parla i la tristor és un sentiment molt agraït en literatura i en cinema. Fins i tot pots teoritzar sobre els avantatges de la solitud. Però quan ixes al carrer, veus "es feuilles mortes se ramassent à la pell; les souvenirs et les regrets aussi". I tot està al seu lloc: pinzellades que acoloreixen el que sents quan estàs, gratament i feliçment, sol.

Comença la vesprada. El blau intens decau i la llum d'ara trau el millor de tots els colors, com un quadre de Vermeer. Ara que comença el fred, bufa un aire que em du l'olor del taronger i de l'asfalt. Si em quede a casa aquest dilluns, alternaré el llapis i la copa amb vi per a brindar amb mi mateix a la salut del minut que passa sense deixar ni un vestigi de fum, ni un bri de fe, ni una resposta a la cega corrent que duu a l'oblit sense que puga fer res de res, excepte brindar.... Monday you can fall apart, tuesday wednesday break my heart...

Postdata: Pepe, també té collons, perquè duc totes les de perdre si em compare, que comence la nova etapa un dilluns 20-N, 627é aniversari de la data de publicació del Tirant lo Blanch i el 55é del naixement de Gerardo «Tata» Martino, gavilán o paloma...