Sempre he considerat Luchino Visconti un especialista en narrativa profunda, capaç de convertir la literatura més barroca en intenses imatges d'un impacte emocional fortíssim. A Gruppo di famiglia in un interno (traduïda ací com a Confidències) ens filmava el tortuós camí d'un ésser solitari, el Professor, interpretat per un genial Burt Lancaster, i la difícil coexistència amb uns inquilins un poc peculiars, que viuen al pis de dalt i que incomoden la seua pacífica i erudita vida com a col·leccionista d'art. En el film de Visconti el Professor és la imatge d'una classe social decadent i descontextualitzada que no entén el món que l'envolta i que habita unes estances bigarrades plenes de mobles Imperio i Bierdermeier, quadros costumistes, retrats familiars i miniatures. Confidències esbossa perfectament aquest espècimen pràcticament desaparegut hui en dia que és el col·leccionista d'art i el perfila com un Déu menor que va creant el seu univers a través dels objectes, dels mobles, les porcellanes, etc., perquè el col·leccionisme és un procés de filtració, de depuració que va de la quantitat a la qualitat, de l'abstracte al concret fins que la seua col·lecció recrea el seu món però comprimit.
Hui, quan quede amb els "compinches" per a veure un partit de futbol per la televisió, observes que hi ha cases on pareix que hagen entrar a furtar -els danys col·laterals del minimalisme mal entés, són impressionants- encara que pense que és millor aquest no-res que quadros de Ripollés i mobles de contenidor. I això que hui els mobles antics es venen a preus de saldo i quasi que són més barats que els que et pots muntar tu mateix a ta casa. Em sembla que les coses esdevenen un poc més que una cosa mentre que les persones s'acostumen a convertir-se un poc en coses.
Tirant del fil d' Ariadna que és el col·leccionisme, hi ha saberuts que opinen, i no seré jo qui els contradiga, que els museus d'art contemporani sovint no disposen d'espai per als nous creadors, i quan hi ha alguna oportunitat es tracta d'alguna mostra col·lectiva, on la veu pròpia s'hi perd entre moltes altres. Per això poden ser importants esdeveniments com la fira MARTE ("You gonna look fine / be primed for dancing"), perquè poden fer de pont entre el taller de l'artista i el públic, i ensenyen els darrers treballs, creant afició i col·leccionisme, que és, en darrera instància, el que mou l'art. Potser.
Els científics adverteixen que l'ós polar pot desaparèixer en cinquanta anys si continuen reduint-se al ritme actual les plaques de l'Àrtic. El mateix passarà amb els col·leccionistes d'art si el context cultural no canvia. El col·leccionista avui és una espècie en extinció per la falta d'un ecosistema idoni. Si l'ós necessita plaques estables de gel a l'Àrtic, el col·leccionista necessita una cultura forta que el sustente. El descrèdit del passat, el dèficit d'una educació visual, la revolució tecnològica, que prioritza l'instantani en detriment del reflexiu, internet substituint la informació per coneixement, un simulacre de democràcia que prioritza l'econòmic i el social i redueix l'art a luxe i no a cultura, el món audiovisual i la publicitat atapeïda d'imatges efímeres poden ser algunes de les causes de l'agonia del col·leccionisme. La gran diferència que ens separa dels països anglosaxons és que allà l'art és cultura, el turisme que reben és fonamentalment cultural (la professió de cambrer és la principal contractació a la província de Castelló, tot siga pel mannà del turisme) i la fiscalitat tracta les qüestions artístiques com a patrimoni cultural i funciona el mecenatge. Gràcies a aquesta política la capital del mercat de l'art és Londres, no Madrid, com ens venen alguns mitjans de comunicació.
En el meu cercle més íntim, en el meu nucli dur, no hi ha cap col·leccionista d'art, excepte que la crítica considere per fi l'existència epicúria com una art a l'alçada de la literatura o l'arquitectura i els bons moments viscuts una col·lecció de vida. Jo, últimament, col·leccione desencisos i paraules, així com una altra gent atresora segells, o discos, o amants. Guarde mots, paraules soltes, regalades, agafades al vol, fins i tot inventades. Algunes les guarde escrites, unes altres gravades en la memòria, i unes poques tatuades -sense tinta- sobre la pell. El col·leccionisme està en un moment de plena transformació com una metàfora de la nostra pròpia civilització. Sabem que hi ha un món antic que es va acabant i que n'arriba un de nou que no sabem com serà. Vivim en un paisatge amb monuments en ruïnes com una vista de Piranesi. Més ens valdrà aplicar les màximes dels clàssics per a no deprimir-nos: «Ni nostàlgia del passat ni esperança del futur», deia Sèneca. Ciceró entenia la seua biblioteca, la seua col·lecció d'obres gregues, com un jardí de l'ànima. Una col·lecció o el que col·lecciones és el mateix. Deixem que la curiositat siga el nostre jardiner.
