Potser, la vida és una acumulació d'estrats, com un jaciment púnic. Capes i capes que se't superposen a poc a poc al llarg d'un periple sense que te n'adones. Perquè diuen que el temps corre sense cames per aquest laberint que és la condició humana i fa que et preguntes quantes coses queden en nosaltres de tot el que hem viscut, quines coses perduren, quins instants som capaços de recordar. Des de fa ja un temps, crec que els dies a Castelló són flàccids com el camembert que inspirà Dalí per als seus rellotges molls. Però això no vol dir que no m'agrade la ciutat, en absolut. Simplement, que el principal criteri que tinc per a mesurar la bellesa urbana és antropocèntric. Per a estimar una ciutat totalment necessite estimar-hi algú: un amic/a, un/a poeta, un pintor/a, un heroi. Si no és així, aquella ciutat podrà agradar-me, però sempre serà un escenari buit. Perquè tinc una mirada cordial sobre les coses.
M'interessa l'essència dels assumptes, és a dir, m'interessen les persones que bateguen entre els assumptes i les coses. Els carrers, les cases i els bars no són màgics del tot sense la gent. Per això em va fer comboi que em convidaren a una torrada per l'aniversari d'un col·lega.
Fora el dia era gris com el ciment dels edificis, i queia una pluja molt fina, com si Déu ens estiguera escopint. Dins del local, calor humà. O el que és el mateix: una bona representació per al CIS del que en un moment determinat va ser a Castelló «classe mitjana» però que no van veure ni un xavo procedent de l'especulació i que ara sobreviu com pot. I comença la sociabilitat: converses i records que podrien ser la base per a una novel·la, «la gran novel·la de Castelló» que encara no ha estat escrita. Perquè una ciutat literària és una respiració, una olor, un errabund vagabundejar per emblemes interiors fins a convertir-los en una metàfora d'una formidable amalgama i cruïlla de destins. I és que el mínim comú múltiple de la foto de la pàgina d'avui és un local emblemàtic de Castelló que no esmentaré perquè ja ho he fet manta vegades.
Els espais d'una ciutat són, també, una reconstrucció històrica i, per això mateix, generacional. I cada generació somnia un Castelló que afija o sume a totes les visions anteriors, que interprete el present. Perquè a l'igual que una ciutat, una festa d'aniversari com aquesta és una novel·la que en un calidoscopi invisible descobreix els anhels i les misèries d'un temps en un escenari tan real com imaginari. La música, que no ens ha abandonat mai, començava a ambientar la vetlada. Res de temes per a clorofíl·liques cursis. Peces atemporals, que retraten un instant concret, de quan m'havia acostumat a alçar-me del llit amb la ullera tatuada a la cara, de quan la vida es consumia a glops en una inacabable nit de festa. Moments que són una teranyina visual, la droga d'una nostàlgia impossible injectada per la conversa. Si fa no fa, tots conservem algun record d'alguna nit junts encara que ensendemà no recordàrem res. Eren uns altres temps, uns altres preus, unes altres ressaques que, com la música que sona, té un plaer instantani, volàtil, inconstant. I com tot a la vida, «When the music's over», l'agulla retorna sobre les seues passes i tota la màgia s'esvaneix.
Un safari urbà
La fotografia és una crossa de la memòria que ens serveix per a recordar com eren les coses. I aquell magnífic safari sense un tret que va ser Hatari em recordava en excés la festa d'aniversari de la que estic parlant ja fa estona. Perquè les pel·lícules són això: una lectura adolescent dels llibres. Salven l'argument i trien algun diàleg especial o una reflexió aïllada, per a posar en boca d'algun personatge en el moment oportú.
A la nostra edat llegim per acumular lectures, en una cursa en la qual ningú no vol quedar-se enrere, però al remat estem sumant títols. Però sempre ens queda el record. El gran Howard Hawks ens va mostrar en aquesta pel·lícula autèntics trossos de vida. I és que no cal filosofar ni reflexionar sobre l'existència sinó fer una cosa més senzilla (la qual cosa no vol dir que no siga complicada): mostrar-nos un grup d'amics en les seues hores de temps lliure. I Hawks ens recorda que, si bé no sabem ni d'on venim ni cap a on anem, passar el temps d'oci amb els col·legues és el millor antídot contra la depressió. I això, el mestre Hawks ho sabia. Per molts anys, Gavatxo, i gràcies per convidar-me.
