Les cròniques parlen de que els dies 16 i 17 de gener de 1946 es produiren nevades de gran importància a nivell de la costa en Castelló i València, acompanyades els dies següents de gelades importants. En un estudi sobre les onades de fred i neu a Castelló, Fernando Ginés relata com hi hagué gruixos de neu que anaven des dels 25 centímetres fins al mig metre a la ciutat de Castelló, amb temperatures registrades el dia 17 de gener, Sant Antoni, de -5,4ºC.

Esta situació s´estengué també a la Plana Baixa i tot i que no hi han registres de temperatura certificats, les fotografies sí mostren la Basílica de Sant Pasqual de Vila-real nevada, així com altres indrets de la comarca. De fet, l´ajuntament va organitzar el 2016 una exposició sobre la gelada del 1946.

Les baixes temperatures continuades provocaren molts danys a les collites de taronges d´eixa temporada. La premsa recollia visites d´autoritats a Borriana el 25 de gener de 1946 per a avaluar els danys, així com el Consell de Ministres aprobava el 2 de febrer una moratòria fiscal i comercial per a les zones de tarongers damnificades per les gelades. Més enllà, l´enginyer agrónom Alejandro Reig publicava en la secció Agrícola del diari Levante un article el 7 de febrer de 1946 en el que recomanava la utilització de les taronges gelades com a menjar per al ramat.

A més d´ensorrar la temporada, la gelada també va provocar la mort d´exemplars de tarongers, oliveres i garroferes, deixant nombrosos borts als bancals de les poblacions de la Plana Baixa.

Per a aquelles generacions, la gelada marcà fortament un punt d´inflexió en l´àmbit social i també en l´econòmic. De fet, la diversificació del teixit productiu de Vila-real i l´aposta per les rajoles rau en la gelada del 1946.

En el cas de Nules, en eixa època coincidí que molts arbres fruiters havien sigut arrancats en els anys més durs de la guerra i de la post-guerra per a plantar verdures, hortalisses i llegums per combatre la fam. A aquest escenari, se li suma la inutilització de molts arbres de tarongers i l´aparició de molts bords als bancals.

La Quadrilla de Cassoles

Sobre l´origen de la varietat Calemenules, Josep Mezquita Fauchia (Nules, 1931), ho recollí en testimonis escrits i orals, conservats i disponibles en el Museu de la Memòria Oral de Nules. Mezquita, apodat el Xiquet, formava part d´una quadrilla de talladors el cap de la qual era Vicente Romero, conegut com Vicent de Cassola. En la colla, hi anaven vuit hòmens, entre els que es troben, segons el propi Mezquita, Vicent Arnau, els germans Josep i Baptista Mezquita, Maties Lucas, Joan Badenes, Josep Romero, germà del cap de colla i el propi Xiquet.

Mezquita Fauchia relata que l´any 1951 un llaurador anomenat Paulinet (Vicent Navarro) va vore com una rama d´un taronger era diferent a la resta del arbres del terreny. En aquella època, en Nules es cultivava sobretot la varietat coneguda com clementina fina, encara que també hi havien sanguines, satzumes, nàvel, mandarines o taronja anglesa.

No obstant, l´any següent este llaurador tornà a vore l´arbre i quan les taronges estaven madures, decidí tastar-les. Seguint el relat de Mezquita, «quedà tant summament eclipsat pel seu saber i per la seua grossor, que va decidir empeltar un camp que ell tenia». Aleshores, va buscar a la colla de talladors dels Cassoles i els va demanar que fèren varetes de llavor d´aquell arbre i empeltaren tot un bancal de tres fanecades de borders. «De tots nosaltres, solament varem anar tres a fer les varetes de llavor i empeltar-li l´hort», indica Mezaquita, qui matissa que «com a tot aquell que tastava la taronja li agradava, la nostra quadrilla va decidir que els bordets que hi havia per les soques dels tarongers en les finques, en compte d´empeltar-los amb a clementina fina o del terreny, els empeltaríem amb la nova taronja».

A partir d´ací, la història de la clemenules es ja coneguda pel gran públic. La quadrilla dels Cassoles era la més buscada de la zona per a empeltar bancals amb la nova varietat, desde Tarragona fins a Múrcia, i el cultiu de la clemenules s´extengué per tot el litoral mediterrani. Cal apuntar, no obstant, que el nom va tardar en sorgir. Primer va ser celementina grossa, després clementina nulesina, clementina nulera, taronja grande, pero al final, es varen decantar per la clemenules.

Batalla per la patent

El municipi ha intentat durant molts anys que es reconeguera la patent de la clemenules. Tot i això, la batalla legal no s´ha pogut guanyar i ara la lluita està en el plànol comercial. L´Ajuntament va impulsar la marca Autèntica de Nules, per tal de presentar-se al mercat com a la clemenules original i poder captar clients. A més, la ciutat celebra any rere any les Jornades de la Clemenules en les que es dóna a conèixer el producte i els seus infinits usos, així com es reconeix a persones rellevants del sector. De fet, este any s´ha fet un homenatge als llauradors del muincipi que tenen en l´actualitat més de 80 anys i entre ells estava un dels talladors de la quadrilla dels Cassoles i que va contribuir a extendre les bondats de la clemenules als anys 50 i durant tota la seua vida. Josep Mezquita Gauchia, el Xiquet.