En primer lloc, una anàlisi succinta sobre la identitat local de la ciutat de finals del segle XIX i principis del XX. La ciutat com un espai social on s'hauran d'aglutinar els diferents projectes polítics i culturals. Si bé uns dels arguments detractors de la memòria histórica és la consideració de viure ancorats en el passat i voler reobrir ferides, la vida és un present continu on som també pel llegat que ens vam deixar altres generacions. No venim del no-res i estem immersos en el nostre present que dia a dia és fa passat i dia a dia és també futur. I si un poble oblida els seus arrels està perdent la qualitat de ser allò que se li suposa és.

Aleshores quines són les nostres narratives del passat i del present? Com és va configurar la identitat castellonenca moderna? Seguint a l'historiador Ferran Archilés el republicanisme va ser l'eix vertebrador en la configuració de la identitat castellonenca moderna fins a l'any 1932. Un model hegemònic amb el mite del Castelló liberal i la resistència contra l'absolutisme.

Per un altra part, des els últims anys del segle XIX, va sorgir també una altra idea: un conservadorisme i catolicisme polític i la seua vessant valencianista de preguerra.

Els intel·lectuals de la Societat Castellonenca de Cultura seran uns exponents d'aquest valencianisme conservador castellonenc. Sobre la base d'aquests valors tindrà lloc després de la Guerra Civil la reinvenció de l'imaginari simbòlic de Castelló amb una nova ficció fundacional que esborrarà la memòria del Castelló republicà de l'imaginari col·lectiu. El mite del Castelló liberal, les festes de juliol s'esborraran i les festes de la Magdalena seran reinventades.

Segons Salvador Bellés en la publicació Seres Humanos de Castellón, «En 1939 alguien quiso preparar festejos para conmemorar el final de la guerra». Fins a l'any 1945 no es va crear el nou pregó. Per una altra banda, entre 1938 i 1947, més de 900 persones van ser afusellades al llit del Riu Sec. La Corporació Municipal no era aliena a aquest fet ja que els informes corresponents als sumaríssims estaven signats per l'alcalde. Fetes aquestes consideracions històriques en la identitat de la nostra ciutat es barrejaven el model liberal republicà,el model conservador i catòlic, i el valencianisme polític. El Castelló de tots, significaria la integració en un espai on tots càpiguen.

La identitat castellonenca del franquisme s'ha transmès per part de la dreta castellonenca com l'única davant la inanició d'altres forces polítiques per a la reinserció de les identitats esborrades. L'estratègia de Franco no va ser guanyar només militarment sinó també aniquilar; A més de la por profunda transmesa pel medi familiar i ambiental.

Per un altra part, hi ha una continuïtat del franquisme a les estructures i bases de l'estat que bloquegen el creixement democràtic. Això permès fets com l'existència de la «Fundación Francisco Franco i el Valle de los Caídos» que segueix venerant Franco amb diners públics i que l'enaltiment de la Dictadura s'haja viscut amb normalitat. En aquest context l'octubre del passat any 2017 es va aprovar la llei de la Memòria Democràtica a l'Autonomia Valenciana.

Tot plegat explica perquè fa pocs dies a la ciutat de Castelló es va tergiversar un comunicat sobre simbologia i nomenclàtor franquista. La normalització democràtica no comporta la negació de la cultura com el cas de persones vinculades a la Societat Castellonenca de Cultura. No és de rebut la por a perdre honorabilitats. Tampoc es pot negar l'adhesió al règim, ocupació de càrrecs polítics i/o participació en Comissions de depuració.

Ara bé si Castelló és de tots, cal completar el mapa cultural i honorar els intel·lectuals que van poder salvar les seues vides a l'exili lluny de la seua terra, o van patir un exili interior; fills de Castelló, reconeguts en altres països, relegats a l'oblit i ningú s'ha escarotat per aquest motiu. Personalitats que cobrien totes les professions i ideologies. Un espoli per a la cultura escriu Lluís Meseguer en Castelló literari. Totes elles s'han de reinserir a l'espai cultural i de memòria de la nostra ciutat per a la construcció social d'un Castelló democràtic, plural i divers.

L'exemple més pròxim en el temps el tenim en el Congrés Magdalener on les alternatives innovadores, de modernitat i de memòria de la ciutat no han tingut ressò i espai ;difícilment hi pot haver-ne, si els que han de manifestar eixes propostes no lluiten per elles.

Hi ha una profunda mancança de pedagogia social. No és suficient un estudi sociològic de descripció, interpretació d'aquest fenomen social, és necessari l'estudi dels valors, i una normativa si volem aplicar aquesta pedagogia i els principis ètics.

Vivim ancorats en aquell franquisme. Com diu l'escriptor Xavier Roig potser ha hagut massa fanfàrria democràtica per al capdavall acabar ser on encara hi som.