Es així com s´anomena el fenomen pel qual l´intent d´amagar o censurar una informació produeix l´efecte oposat, fent que el que s´intentava ocultar obtinga una major difusió. La mateixa censura, i la seua repercussió mediàtica intensificada hui dia a les xarxes socials, fa que el contingut esdevinga més popular i acabe escampant-se, i guanyant presència pública.
Ve al cas este recordatori de l´efecte per alguns casos com el de la censura d´una obra de Santiago Serra a la prestigiosa fira d´art, ARCO. L´obra era una col·lecció de fotografies pixelades, poc, sota el títol de «Presos políticos en España». En una edició anterior, el mateix autor va exposar unes enormes creus gammades, símbol nazi per excel·lència, que no van estar censurades. Aquelles creus, una enfrontada a un espill, una altra rosegada per rates, van formar part de l´exposició. Els quadres d´enguany, han estat despenjats per la galeria a instàncies de la direcció del recinte firal, fins i tot abans de la seua inauguració per part dels Reis.
Fa uns dies es va ratificar la condemna a presó d´un raper balear en considerar que les seues lletres atacaven la monarquia i feien apologia de la violència. Malgrat que la mateixa sentència recull que no hi ha cap mena de vinculació formal ni informal entre el condemnat i cap organització delictiva, violenta o terrorista. Són només les lletres. També esta setmana una jutgessa, a instàncies d´un exalcalde ha ordenat el segrest del llibre «Fariña» del periodista Nacho Carretero. Este cas resulta paradigmàtic, perquè el llibre portava ja molts anys a la venda i un grapat d´edicions. Ha estat fer-se públic l´ordre de segrest cautelar (curiosament, per decisió de la mateixa jutgessa no afecta a la sèrie de TV que s´està enregistrant) i el llibre s´ha convertit en el més venut a la principal plataforma de venda digital.
Però en este article, més enllà de la preocupació que em genera el retrocés indiscutible de la llibertat d´expressió, en realitat, no vull parlar exactament d´això. No vull parlar de quins límits té o ha de tenir eixa llibertat. No vull entrar en el debat filosòfic (i jurídic després) de si una llibertat ha de tindre límits, o si sense límits se li pot dir llibertat. No. Del que volia parlar és de l´efecte Streisand.
El podríem definir com un efecte no buscat, que empitjora la situació de partida, veritat? Però... I què passa quan l´efecte és buscat amb una clara vocació de traure´n rèdit? És a dir, què passa quan una notícia, un comentari en xarxa, un fotografia... Qualsevol input informatiu que en origen queda reduït a un àmbit molt menor, és magnificat, multiplicat, retransmés, amplificat de manera voluntària precisament per a convertir en un gran problema allò que havia passat gairebé desapercebut?
Una publicació en xarxes arriba als teus propis seguidors que poden ser pocs o molts, però es queda allí, en eixe àmbit de repercussió, quasi quantificable. Una conversa de bar, en veu alta si es vol, però no passa d´eixos límits. Però amb certa freqüència passa que els qui actuen com «la vieja del visillo», escorcollant sempre allò que diuen la resta, troben un comentari que convenientment descontextualitzat, manipulat i amplificat els hi pot rendir beneficis polítics. L´envien a un mitjà amic contra més groc millor, este ho redimensiona a l´alça fent que entre en el circuit informatiu. Manipulant fins i tot la informació primigènia. Molts dels altres mitjans, com és lògic ho recullen amb la seua pròpia visió i allò que havien vist 700 persones ho coneixen ara 170.000. El pessic esdevé colp de puny.
No critique als mitjans, que al cap i a la fi, fan la seua feina. Si consideren que és notícia ho han de publicar, clar, si jo digués el contrari, estaria apostant precisament per la censura. No, no es tracta d´això en absolut. Jo parle de la instrumentalització de l´efecte Streisand per a aconseguir un rèdit polític. I confesse que a hores d´ara no tinc resposta, només la pregunta. Què passa quan es genera artificialment una polèmica d´allò que havia passat desapercebut, només per traure un benefici polític? Quina responsabilitat té cadascú?
