«I per què no ens conten una història que haja passat a Castelló» és un comentari, si fa no fa, habitual que, de vegades, escolte entre els lletraferits locals. Potser estaria prou bé. Ja sabem que els noms de les ciutats desperten en el nostre inconscient el record dels seus relats. Hi ha, diríem, dos maneres de tractar una ciutat. En una, privilegiem les seues faccions. En l'altra, el seu caràcter. Si llegim Bernat Artola o Miquel Peris, veiem la disposició dels elements en l'espai per a distingir-los de la resta de ciutat: el Fadrí i el Ribalta, la fisonomia de carrers i places, punts d'observació com l'horta i el Raval, compartimentacions com l'oci i el treball, algunes marques de fricció entre el llegat i la novetat.

Ens sentim segurs per aquest Castelló perquè aconseguim orientar-nos-hi, la reconeixem. És una literatura de mapa i fotografia, d'imatges i representacions. La segona manera de tractar la ciutat, per contra, és la que ací escasseja i podríem dir que se centra en les narratives, en aquells textos que ens retornen una ciutat més complexa i esquiva, ja que es redefineix constantment per les històries i la memòria. Així doncs, tindríem múltiples ciutats invisibles que encaixarien a la perfecció en allò que coneixem com Castelló. Si fa no fa, com la ciutat que trobem a La fabulosa taberna de McSorley y otras historias de Nueva York. Joseph Mitchell va ser un home que, bàsicament, es va passejar pels carrers de Nova York proveït d'un bloc de notes i parlant amb un zoològic humà prou ampli que pul·lulava per les voreres de la ciutat de Woody Allen: borratxets de bar, músics de jazz, taquilleres de cinema, cambrers, obrers, policies, etc.

De personatges inoblidables, en tenim dos: Joe Gould, també conegut com el Professor Gavina, perquè imita el grall d'aquests ocells, rodamón que va abandonar la carrera universitària a Harvard per a escriure un llibre, mai vist, que es titularia «Història oral de Nova York»; l'altre, seria Jane Barnell, o Lady Olga, una dona barbuda que es guanya la vida sent exhibida en fires i que es penedeix en l'ànima d'haver participat en aquella obra mestra de Tod Browning que va ser Freaks perquè ella i els seus amics quedaven com una espècie de monstres. El llibre de Mitchell, i açò és el que més m'interessa, és empàtic cap a les persones i melangiós quant a aquella ciutat que va desapareixent víctima de la modernitat deshumanitzada.

I el que em pregunte, posats a jugar a crític literari i a donar relat a Castelló, és per què ningú ens conta, per exemple, aquells finals 70 principis dels 80, quan semblava que tot era possible i res va canviar, des del punt de vista dels locals d'oci, a través de microhistòries la força de les quals siga capaç de subvertir la semàntica dels llocs i convertir-los en el que foren, espais de dissidència? O igual aquesta història ja està feta, però no ha estat publicada i roman en un calaix, en una carpeta, en llibretes de fulles esgrogueïdes pel pas del temps i en procés de desintegració. Seria al·lucinant i trempant que apareguera un Ignatius Reilly local, l'inadaptat protagonista de «Una confabulació d'imbècils» quan l'autor ja fa anys va morir.

La funció de la literatura és fer que els morts estiguen un poc menys morts. Una ciutat és una novel·la que en un calidoscopi invisible descobreix els anhels i les misèries d'un temps en un escenari tan real com imaginari. I aquest relat serien llocs màgics que, tocats per la gràcia de la seua evocació, esdevindrien escenaris on l'epifania o el «despago» apareixen. Llocs on sembla que alguna cosa important estiga sempre a punt de succeir, ja siga una revelació, un episodi degradant o una situació normal.

Una ciutat literària és una respiració, una olor, un erràtic periple per emblemes interiors fins a convertir-los en una metàfora enlluernadora. Els espais de la ciutat són, també una reconstrucció històrica i, per això, generacional. Cada generació somnia un Castelló que afig o suma totes les visions anteriors, que interpreta el present. Ara només cal desenvolupar la idea. N'hi ha, de voluntaris?