Hui 14 d´abril commemorem 87 anys de la proclamació de la IIª República espanyola, aquella que uns militars colpistes van enderrocar mitjançant una acció -aquesta sí- de rebel·lió i sedició que va desembocar en una guerra civil i la instauració de la dictadura franquista. Dissortadament per a la salut democràtica d´Espanya, a hores d´ara, la dreta segueix sense condemnar els crims del franquisme i posant tota mena d´entrebancs a "La llei de Memòria Històrica", llei derogada de facto amb l´arribada de Rajoy al govern. Tanmateix convé no oblidar que en Espanya, com ha denunciat reiteradament Amnistia Internacional, se segueix denegant el dret a la reparació de les víctimes pels crims de dret internacional comesos durant la Guerra Civil i el franquisme.
Cada 14 d´abril recordem un règim que va tenir l´atreviment de ser reformista, intentant democratitzar i modernitzar el país. Per primera vegada l´Estat era inequívocament aconfessional: "L´Estat espanyol no té religió oficial" (art. 3 de la Constitució del 1931). No calia res més per deixar ben clara la separació Església-Estat i ruboritza els circumloquis de l´article 16 de l´actual constitució a l´hora de tractar la qüestió: "() Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l´Església Catòlica i les altres confessions" (sic). No sabem si aquesta cooperació és la que ens ha dut a les exempcions fiscals a l´Església catòlica i a computar l´assignatura de religió en batxillerat per a l´expedient acadèmic (Llei Wert).
Tampoc és molt propi d´un Estat aconfessional veure aquesta Setmana Santa uns ministres cantant l´himne de la Legió ("El novio de la muerte") amb les banderes a mig pal a les casernes. Tot ben significatiu per fer-se una idea del nacionalcatolicisme d´aquesta dreta que patim i en un context d´involució cap a l´autoritarisme, amb una Llei Mordassa sense equivalent a cap país del nostre entorn, instrument d´un govern que desitja tenir la ciutadania atemorida i en silenci.
Indigna l´existència de fundacions com la del general Yagüe ("el carnisser de Badajoz") i, fonamentalment, la de Francisco Franco; aquesta última en un recent tuit celebra la victòria dels colpistes a l´1 d´abril del 1939. Són gent que semblen seguir en la immediata postguerra, quan després d´acabar amb la República vingué la humiliació i l´escarni dels vençuts. Han estat durant dècades deshumanitzant "l´enemic" per tal de justificar la repressió i ara se´ns diu que no hi ha diners per fer l´exhumació de les víctimes del franquisme.
Però tot això no s´ha pogut veure en Alemanya perquè aquest país bloqueja l´accés al compte de Twitter de la Fundación Francisco Franco per incitar a l´odi: es diu decència. Mentrestrant a Espanya es permet fer donacions a aquesta organització, podent fins i tot desgravar a la declaració de l´IRPF. Finalment cal preguntar-se perquè no intervé d´ofici la Fiscalia General de l´Estat, en aquest cas i en algun altre com per exemple les arengues de Jiménez Losantos induint a l´odi i la violència contra Alemanya.
Per aquests i altres fets, en ple segle XXI, Espanya segueix sent un país amb greus mancances democràtiques i clamoroses reminiscències del passat règim. I per a mostra la pervivència del Ducat de Franco, d´actualitat aquests dies en saber-se que, previsiblement, passarà a la seua néta. Confesse que m´he sentit representat pel govern municipal de Castelló quan ha exigit anular aquest títol per respecte a les víctimes de la dictadura, considerant el Ducat com una ofensa contra la democràcia i la Llei de Memòria Històrica. I de nou el sentiment de vergonya quan veiem la manipulació que fa el Partit Popular, omplint-se la boca d´Estat de Dret i d´imperi de la llei tan sols quan els convé i obviant-lo quan no els interessa.
Enguany es compliran quaranta anys del referèndum de la constitució del 78, la promulgació de la qual implicava l´adopció de la monarquia com a forma d´estat. Fem memòria. Tot va ocórrer en circumstàncies anòmales en democràcia, amb un cens poc fiable i una gran por al que poguera passar. Els ideòlegs de la Transició volien evitar a tota costa la convocatòria d´una consulta específica per decidir entre monarquia i república, així que aquesta votació segueix pendent i, per dignitat, cal reivindicar-la. Fent la vista enrere sobre la trajectòria del rei Juan Carlos I s´aprecien moltes més ombres que llums, no ha sigut precisament un model de cap d´Estat. Al cap i a la fi, en general, si fem una valoració del pas dels borbons per la història d´Espanya el balanç és nefast.
La república tornarà perquè la ciutadania la demanarà amb major força i convenciment cada vegada i aleshores -com ara- evocarem l´exemplaritat de Manuel Azaña, el president que volia una república per a la dignitat i, sobretot, continuarem homenatjant a totes les víctimes de la Guerra Civil i de la repressió franquista.
