El passat dimarts al Plenari de la Diputació, des del Grup Popular vam presentar una moció que pretenia ser una Declaració Institucional i esperava comptar amb el suport de tots els grups polítics. Pensàvem -tal volta ingènuament- que davant l'atac que havien patit a mans dels independentistes anti-sistema de les BAF, les seus de tres partits polítics a Castelló -PP, PSOE i Ciutadans-, el normal haguera estat que tots els grups de la Diputació, per damunt de diferències polítiques haguérem rebutjat el que sense cap dubte és una agressió intolerable, refermant a més, el nostre compromís per la democràcia i l'Estat de Dret. Però no va ser així: CS en Moviment i Compromís van votar que NO i el PSOE es va abstenir. Malauradament el 'llenguatge de l'odi' s'ha apropiat de la política actual. El llenguatge de l'odi no és nou; és tan vell com el totalitarisme, siga de dretes, d'esquerres o nacionalista. Però sorprèn que haja tornat, després de que el creiem desterrat després de la II Guerra Mundial.

Tenim exemples a tot el món, no sols a Espanya. Però almenys dels que tenim a casa nostra, deuríem ser capaços de defensar-nos. Especialment d'aquells que ataquen i menyspreen als seus rivals polítics. Els que practiquen el discurs de l'odi, deurien saber que l'intercanvi d'idees i d'opinions només és possible sota la forma del respecte moral que se li déu a l'adversari polític. Però sembla que l'argumentació està desapareixent a favor de la desqualificació i de l'insult: traïdors, enemics, botiflers, españolazo, tot forma part de la 'jerga' del dogmàtic.

En una societat oberta, l'enemic no és qui pensa d'altra forma, sinó aquell que vol destruir el diàleg i la mera possibilitat de discrepància legítima. En este país, on tantes i amb tan funestes conseqüències s'ha practicat l'odi, deuríem haver aprés ja que el llenguatge de l'odi no produeix més que més odi, menyspreu i desafecció. Ara bé el més trist no és comprovar que hi ha partits polítics instal·lats en l'odi. Hi ha una cosa més trista: els abstemis. Els que s'abstenen front a la beguda embriagadora que és el totalitarisme nacionalista. Aquelles 'ànimes belles', que deia Hegel, que no s'embruten davant res i sempre acaben perdent-se en l'absoluta inconsistència. És la maleïda equidistància. La mateixa que acaba igualant als atacants amb les víctimes, a ofensors amb ofesos, a insultadors amb insultats. La mateixa que justifica l'agressió a guàrdia civils en base a l'opressió del poble basc; 'l'escrache' a Albiol a Badalona el dia de Sant Jordi; les pintades a casa del número 2 del PSC o els atacs amb excrements a seus de Ciutadans. Una absurda equidistància, que impossibilita a alguns empatitzar amb les víctimes, amb els agredits, amb els humiliats, amb els assassinats, amb els ofesos,? senzillament, perquè no són de la seua corda, de la seua religió, de la seua ideologia, en definitiva, de la seua secta.

Siguem valents i fem vot de parcialitat nosaltres també, i alcem la veu contra el totalitarisme, contra la mentida, contra l'equidistància i contra la covardia. Açò del 'postureo estètic' que practiquen alguns és insofrible i indigerible. Deia un filòsof, que 'Ser abstemi entre les conviccions que consagren els nostres drets i els radicalismes que pretenen desmuntar-los és ser un cínic si el dubte és fingit o un imbècil si el dubte és fals'.