Un dels grans plaers urbans i vitals que tinc divendres de vesprada és, sobretot quan, després de dinar amb gent amb qui les hores passen volant, necessites una copa (o dos) per a tornar a incorporar-te a la vida activa, i és el moment d´anar a una de les meues terrasses favorites i veure desfilar Castelló. Sona a voyeur, però és el que té la vida en la ciutat: televisització de la vida quotidiana, o, en altres paraules, molt de simulacre i postura en escenari urbà.
Divendres passat era la festa de graduació dels batxillers (això que abans era COU) als instituts de Castelló. Enhorabona als i a les afortunades. De cor. Però mire el gintònic i el carrer, el mateix carrer que no fa tampoc tant jo patejava i, me n´adone que, si ataülles, el personal, la llum i el paisatge és un poc diferent al de fa no tants anys. Estic segur? No ho sé, però com faig sempre que dubte, és el moment en què el hardware mental busca una cançó, una música coherent (o que ho parega), un tema que m´intente explicar el dubte. «In the city there´s a thousand things I want to say you». O això crec que deia Paul Weller. Davant meu desfila la mainada (alguns i algunes encara no han fet els 18 anys, però tots mudats; una altra cosa és que estiga d´acord amb l´estètica). Tenen il·lusions.
O això creuen. Se senten importants per primera vegada. I crec que la societat en conjunt faria bé si els escoltara, encara que fóra només un poc, perquè la majoria saben on estan. Ara bé, a una certa edat pots observar les coses en perspectiva i parlar com aquell aristòcrata sicilià que tan bé va definir la vida en temps de canvi. Perquè l´»Estructura», aquest concepte fonamental que a poc a poc anireu descobrint, els i ens bombardeja sobre la importància de la formació, de potenciar el talent, d´esforçar-se per a triomfar. Ja ho sabem. Però, i ho sent, perquè arribarà un punt en què descobrireu que la mediocrecràcia és la que mana, la que t´ordena, la que t´escridassa, i passaran anys i panys i encara no se us considerarà suficientment vàlids. Per al sistema només aprofiteu en un període, això espere sent optimista, de deu anys, per a ser els professors particulars (i baratets, eh!!!) dels nostres fills, els eterns becaris, els suplents fugaços, els cambrers que ens atenen durant la pausa de l´esmorzar o el dinar.
En aquesta pel·lícula el vostre paper no és el de protagonista, que és el director, recordeu-ho, sinó que el paper que se us ha assignat és encadenar contractes porqueria, anar bambant de treball en treball, cobrir baixes, exercir d´esparadrap temporal amb què cosir les ferides de l´empresa. Bé, això i pagar, sobretot pagar, màsters, cursos i diplomes que garantisquen la vostra futura ocupabilitat, la mateixa que en breu se us negarà. És la llei de «l´Estructura».
Se us parlarà d´excel·lència però, tot i l´aire de prínceps viscontians o personatges proustians, com preferiu, que teníeu divendres, per a l´Estructura només sou mà d´obra barata, que és el que el sistema vol de vosaltres de moment.
Ja sé que sóc un poc tocapilotes, però... què més us podria dir? Que la vostra pel·lícula ja l´he vista i sempre pots «esmunyir-te per la banda» (no massa, eh!). Jo pertanc a una generació amb mites (i ací poseu els que vulgueu) però sense mestres. Segurament, com vosaltres. I arriba un punt en què els models del passat no t´aprofiten. És el punt en què creix la sensació que les coses creus que estan canviant, que un temps de transició s´obri, la qual cosa provoca tant l´ampliació objectiva de les vides possibles de viure com la percepció subjectiva que, de sobte, moltes més vides poden ser viscudes. il·lusió òptica o mental, tant s´hi val.
D´una banda, la percepció d´un món que fa fallida, que mostra la seua caducitat; de l´altra, les idees que aprendreu a partir d´ara us poden fer imaginar un futur imperfet, com no pot ser d´una altra manera aquest temps verbal, i la possibilitat que el món es pot canviar. No us llevaré la il·lusió. Intenteu riure com més millor. Això ja és moltíssim. I recordeu la nostra gran victòria: que la derrota també pot ser bella, sobre tot si la untes d´humanitat. Així que, Gerry, ànim, que ton pare, ta mare i jo volem cobrar la pensió. La lluita continua. Ad nauseam.
