Fa uns dies vaig passar per la Galeria Cànem, a Castelló, amb la idea de veure la magnífica mostra que exposa l'artista xativí Artur Heras i, a més, em vaig trobar amb la sorpresa que a la mateixa ciutat, a la bellíssima sala Sant Miquel, la Fundació Caixa Castelló dedicava una exposició a l'esmentada galeria: Present continu. Per tant, el que pretenia dir, sobre un espai d'art històric al nostre país, i en referència a l'obra d'Heras, encara va cobrar més sentit, en poder veure -ni que siga de manera condensadíssima- la història d'un projecte personal d'aquestes dimensions. De fet, en conéixer personalment Pilar Dolz, la directora de Cànem, vaig entendre per què aquella nau havia pogut resistir quaranta anys en una mar en què els projectes artístics —creatius o empresarials— solen tenir la vida ben delimitada per modes o fortunes més o menys particulars, i tenint en compte el país on vivim, amb escassa o nul·la formació estètica, perquè no es fomenta gens des de l'escola.

Heras, àcid i analític, es manifesta, en la mostra ara exposada a Cànem, tan incisiu i descarnat com en altres treballs seus, sense renunciar al component polític i amb tota la seua força creativa. Algunes de les obres allà penjades, impacten clarament. I aquesta contundència no és casual. Lliga perfectament amb la trajectòria d'un espai dedicat a ser un bastió de la cultura plàstica —i no només— en una ciutat com Castelló, des d'on ha sabut convertir-se, a més, en un referent a nivell del nostre país. Això, en bona part, es comprén fàcilment en veure, a les parets de la Sala Sant Miquel, les obres d'una bona part d'artistes emblemàtics de la nostra cultura, començant per Alfaro i el trio Boix-Heras-Armengol i passant pe l'obra del borrianenc Vicent Carda —que cada dia trobe més interessant, i entre altres plàstics de les terres castellonenques— o arribant a algun llenç de Romà Vallès —un dels fundadors del MACBA, que fou, també, professor a La Massana—, que em va sorprendre per la seua modernitat, sense resentir-se pel pas del temps —en el sentit negatiu— i, per contra, mostrant-se absolutament actual. Es fa difícil condensar en unes línies la impressió que causa vaure allà, amb llenços, taules i escultures, però també amb instal·lacions i d'altres composicions més objectuals, l'aposta decidida, ferma i ben meditada que des de la Galeria Cànem s'ha fet, al llarg de quaranta anys, per fomentar l'art contemporani sense cap complex: des d'allò més local s'ha arribat a allò més universal. Que és, en definitiva, com s'ha de fer. Sentint-se lligat a la terra, a la llengua i al poble i a les seues inquietuds, plasmades sovint pels artistes, és com es pot projectar una imatge de modernitat, de normalitat. Allunyats de manifestacions carrinclones i escassament creatives, o fruit d'alguna conjuntura politicosolcial destinada, a la fi, a l'extinció, per estèril. Per això, entre altres coses, cal felicitar a Cànem i a pilar Dolz: pel treball ben fet i pel bon gust en obrir camins des de Castelló.