´Disgustado por la corrupción del estamento político´

RAIMON VALÈNCIA "Lleixant a part l'estil dels trobadors / Qui, per escalf, traspassen veritat, / E sostraen mon voler afectat
Perquè no em torb, diré el que trob en vos"
Fa cinquanta anys, nou mesos, cin dies i ben bé quaranta set minuts, aquí mateix, al Paranimf, llegia jo els versos que acabeu d'escoltar. Els quatre primers versos del poema XXIII d'Ausiàs March, conegut com Elogi a Teresa. Fou en ocasió de l'homenatge que es va retre al poeta valencià en el cinqué centenari de la seua mort.
La vida, que ens dona penes, i moltes altres coses afortunadament, m'ha portat aquí, ha fet coincidir aquest acte amb un altre aniversari, els cinc cents cinquanta anys de la mort del senyor de Beniarjó. I això em fa goig. No cal que subratlle la meua profunda emoció d'estar aquí, avui, amb tots vosaltres, ni el meu sentit, sincere i agraït reconeixement a la Universitat de València que per unanimitat em concedeix la seua medalla. Com ha dit molt bé l'amic Costa aquest honor es pot fer extensiu a tot un grup intergeneracional de companys que durant molts anys, aquí o fora d'aquí han realitzat una gran tasca en el seu àmbit professional i en el del compromís cívic pel seu país, el País Valencià. Des de l'octubre de 1958 fins a finals de juny de 1963 la Universitat de València fou, si no el centre del món, si el lloc des d'on vèiem, descobríem i constatàvem que hi havia món. Per a mi com per a molts altres com jo, que entre els 17 anys i els 22 entràrem d'adolescents i eixírem joves, la Universitat fou la portella per on passàrem a formar part de la societast civil d'aquest bell i malhaurat País Valencià.
Poca cosa puc afegir jo sobre aquells anys, després del magnífic i afectuós parlament de l'amic Manolo Costa. Puc dir el nom d'alguns professors i com vaig anar fent-me, com sóc ara, entre tots els que vivírem el mateix temps i el mateix espai.
Miquel Dolç, José Maria Jover, Antonio Ubieto, Joan Reglà, Julián San Valero, Miquel Tarradell foren els professors que més influiren en la meua formació intel·lectual per les seues lliçons, pel seu comportament acadèmic i també per les indicacions sobre el que havíem de llegir fora de les lectures obligatòroies de la assignatura corresponent.
Arran de la celebració dels 50 anys de la cançó Al vent que va organitzar la Universitat Politècnica de València amb un recital meu i una esplèndida exposició sobre el que he fet fins ara, alguns amics i alguns companys em vàrem parlar de com em veien en aquells anys. Vos en faré un petit resum.
Com ha dit Manolo vaig fer teatre dirigit per Josep Maria Morera i Pepe Sanchis Sinisterra, i acompanya d'una llarga llista d'actors: Manzaneque, Pilar Puchol, Ramon Pons, Concha Navarro, Rosa María Mateo, Vizoso, Enrique Llobregat, Alonso i un llarg etcètera. Vaig cantar i tocar la flauta, i no recorde si també la guitarra, amb Vicente Castelló, Emilio Baldoví, Alfredo Pina. Vaig intervenir en un curtmetratge, vaig fer anuncis de ràdio per guanyar-me unes pessetes, vaig donar classes particulars per la mateixa raó. Angel Sánchez Gijón i Juanito Pérez Benlloch m'aconseguirem una becca de menjador per dinar i sopar al menjador dels SEU. Sense cap necessitat de dieta mai m'he vist tan prim com en aquell any. Manolo Costa i Molts altres ho poden corroborar.
Dels amics de Xàtiva Torregrossa anà a Madrid. Vicentin Alvarez, Garcia Molina (entre nosaltres Cote), Juan Juan i jo venírem a València. Juan, que és més jove, un any després que nosaltres. Cote amb Jacobo Muñoz feien una magnífica revista de poesia: La caña gris on vaig publicar una petita col·laboració meua. Amb Alvarez, Cucó, Aracil, Eliseu, Ardit, Miralles, Joan Garcés, Mira, Garcia Bonafé amb qui vaig compartir habitació i lectures i Pérez Muntaner (tots dos detinguts l'any 62 en el marc de la lluita antifranquista), vaig conspirar i discutir molt sobre, per resumir-ho en dues paraules, cultura i país.
Vaig conéixer Joan Fuster que em va obrir ells ulls a la realitat d'aquest país i em va fer conéixer la literatura catalana que s'escrivia a València, a Catalunya, a les Balears i al Rosselló i als diferents llocs d'exili d'alguns dels seus autors. Jo sóc i ja era llavors un lector de poesia. Havia llegit Salinas, Cernuda, Garcia Lorca, Neruda, Hierro, Celaya, Elliot, Pavese, Eluard. No havia llegit encara Espriu, Riba, Foix, Pere Quart, Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés. Amb Fuster, Alfaro i Ventura es crearen uns lligams gairebé com de família.
Foren també anys en que em vaig relacionar amb la gent d'Estampa Popular, Equip Crònica i Monjalés i vaig descobrir Heras, Boix i Armengol. Participava en moltes altres activitats. Ah, i també estudiava. Vaig fer molts amics i vaig viure enamorat amb una certa intermitència, fins que de la mà d'Ana Castellano va aterrar una italiana a València que em va robar el cor i encara no me l'ha tornat.
Filosofia i Lletres era una carrera de 5 anys amb dos cursos comuns i 3 d'especialitat. Isabel Clara Simó, germana d'Alfons, company meu de batxillerat, i escritora important, recordava com jo anava d'una cua a l'altra cua per matricular-me o d'història o de filosofía. La veritat és que enccara avui vaig d'una cua a un'altra cuau per saber que vull ser quan sigam ajor, quan siga gran.
Arrelat en els meus dubtes, disgustat per la corrupció de part de l'estament polític i de la societat civil. Perplex i irritat al constatar que aquests país meu en comptes de classe dirigent té una classe digerint, alguns en perpetua digestió. Molt preocupat davant de la passivitat de molts dels meus paisans. Content perquè em sent estimat pels meus amics i per la meua dona. Agraït a un públic que m'ha fet existible com a cantant. Realitzat quan, per una d'aquelles inexplicables circumstàncies -alguns en diuen inspiració- encerte una música i uns versos i la gent fa seua la cançó resultant; i més content encara de poder estar, ara i aquí, amb vosaltres, en un acte que em dona molta energía per continuar en aquest difícil camí que vosaltres em vàreu triar.
Si Barcelona m'ha fet possible com a cantant, Xàtiva i València m'han fet possible com a persona. Aquest cantant, aquesta persona vos dona les gràcies de tot cort.