La vespra del dia 8 d´abril de 1973, uns quants xics i xiques de l´institut de Sueca havíem estat celebrant l´aniversari d´una amiga, en una coneguda discoteca del poble. L´endemà, dissabte de ressaca, la ràdio ens va informar que havia mort Pablo Picasso i molts alumnes dels instituts valencians ploràrem, perquè Franco encara estava viu.
La setmana següent, començàrem a fer-li homenatges, a dedicar-li poemes i cantar, en memòria seua, aquella cançó que li havia escrit Paul McCartney: Drink to me, drink to my health... Perquè, per aquell temps, Pablo Picasso no era només un pintor d´enciclopèdia o de museu. Per als joves valencians que estàvem a punt d´anar a la Universitat, aquell home somrient, calb, grosset, vital i lliure era, sobretot, un símbol.
A les llibreries compromeses, als bars enrotllats, als despatxos dels advocats laboralistes, a les sagristies de les parròquies amb capellans progressistes i a totes les llars antifranquistes dels nostres amics majors, dels nostres professors i dels nostres coneguts, hi havia una reproducció del Gernika, com un senyal que estàvem en territori amic.
Pablo Picasso havia pintat, també, aquell quadre amb les senyoretes del carrer Avinyó, que eren putes, i era capaç de dibuixar una caricatura ridícula de Franco o una escena de tauromàquia. Qui podia trobar un exemple millor per a un futur artista? Picasso era un home ric, bon vivant, millor amant, d´esquerres i amb sentit de l´humor. Per desgràcia, aquell mateix any van morir, també, Pau Casals, un exemple d´amor a la pàtria i a la música, i Pablo Neruda, un poeta capaç d´irritar els poderosos i de fer estremir les dones amb els seus versos. En foren tres, en total, els Paus simbòlics que la societat antifranquista va perdre aquell any nefast; però a finals d´any, el 23 de desembre, la balança es va equilibrar amb l´ascensió a una teulada madrilenya de l´almirall Carrero Blanco, l´únic mariner que va viure sempre en terra i va morir en l´aire.
Ens els nostres dies, resulta difícil imaginar que la mort d´un pintor, d´un músic o d´un poeta afecte la nostra societat, malalta d´indiferència i saturada d´informacions supèrflues i personatges prescindibles. Però no seré jo qui diga que això és millor o pitjor: són només uns altres temps, com sap molt bé, quan es mira a l´espill, aquella adolescent que el dia 8 d´abril de 1973 encetava els vint anys i, ara, en té cinquanta-vuit.
