Al llarg dels sis-cents setanta-set anys que han transcorregut des que els valencians rememorem de forma conscient la conquesta de la ciutat de València per Jaume I les circumstàncies polítiques i els canvis culturals experimentats per la societat no han segut pocs, ... però el record s´ha mantingut imperible. Cert que el rei aconseguí ampliar els seus dominis territorials mà armada cent anys enrere, però aquella victòria i la consegüent apropiació sobirana de l´espai urbà el 9 d´octubre de 1238 suposà molt més que la fi momentània d´una empresa bèl·lica, perquè el immediat procés de colonització féu possible assentar els fonaments legals, polítics, econòmics i institucionals d´un nou regne de tan imprevisible futur com de no menys llarga existència històrica. Eixa polièdrica activitat fundacional va justificar que el rei en Jaume sempre fos evocat pels valencians dels segles XIV i XV com Jaume el Bo, com el rei en Jaume de bona memòria o com el molt alt rei en Jaume de gloriosa i digna recordació, i en conseqüència caldria esperar al segon centenari de la conquesta de València l´any 1538 perquè Pere Antoni Beuter, predicador en les ocasions solemnes de la ciutat, l´anomenara amb el apel·latiu que el reconeix popularment: Jaume I el Conqueridor.

En 1338, cent anys després d´aquella efemèride, la primerenca societat que s'arrelà en aquesta terra decidí recordar la data de la conquesta amb una rogativa processional pels diversos perills que l'aterraven en aquell precís moment: fallida de collites, carestia, fam, malalties i especialment l´arribada a la península de l´última onada nord-africana amb projectes d´expansió i de recuperació de l´espai perdut en el segle precedent. Els benimerins s´aliaren amb el regne nassarita de Granada i amb una força reconstituïda iniciaren una ofensiva en la frontera que trontollà els dominis meridionals de Castella i del regne de València. Els triomfs islàmics i el temor a l´arribada de nous contingents difongueren una atmosfera general de pànic entre la població valenciana, qui va creure que els cents anys d´ocupació de la terra quedarien prompte en no res davant la força de les incursions benimerines i de les plagues que l´abatien. Llavors el govern ciutadà i el bisbe es concordaren per a organitzar una acció de gràcies pels béns rebuts en València al llarg del segle anterior amb una processó que implorava la protecció divina, de la Verge Maria i de tots els sants del paradís. De fet, els jurats que dirigien la corporació municipal es comprometeren a recordar tots els anys la data fundacional de la seua comunitat amb el propòsit d´aconseguir la benevolència del cel i sobreviure als perillosos embats que l´ofegaven. Les Corts valencianes votaren un subsidi extraordinari a Pere el Cerimoniós en 1339 amb el qual el monarca pogué armar un estol, que s´incorporà a l´estratègica aliança portuguesa i castellana per controlar l´Estret de Gibraltar i aïllar l´enemic comú. La batalla del riu Salado en 1340 acabà amb el perill benimerí i deixà definitivament la regió sota domini cristià, malgrat la continuïtat dels contactes nassarites -endavant més culturals i comercials que no militars- amb el regnes islàmics del nord d´Àfrica.

L'èxit de la operació no féu oblidar als valencians el compromís adquirit en aquella ocasió i de fet la processó inicià el camí de convertir-se en una referència clau del calendari religiós de la ciutat. La cadència del cerimonial a penes es va modificar des de la seua primera manifestació fins que en 1428 el Nou d'Octubre adquirí nous matisos. En aquella data el rei Alfons el Magnànim intentava organitzar un gran exèrcit amb la finalitat d'envair Castella i recolzar els drets patrimonials dels seus germans, els infants d'Aragó, enfront de Juan II de Castella i el seu poderós privat Álvaro de Luna. Sense l´ajut dels aragonesos ni dels catalans el rei trobà en els valencians una lleialtat monolítica que donà lloc a una desfilada militar -en què el record de la conquesta de Jaume I es transmutava en adhesió al nou projecte monàrquic-, la qual en cap cas no reduí el perfil original de la acció de gràcies. La continuada presència reial en València afavorí la declaració de la jornada, ara sí, com festa solemne i de precepte en el calendari cívic, ratificada amb l'assistència protocol·lària dels magistrats municipals i de la bandera ciutadana. Els vents de guerra que bufaven contra el regne veí es detingueren quan la reina Maria, dona d'Alfons i germana del rei de Castella, s'interposà entre els dos exèrcits en plantar les tendes del seu campament entre Jadraque i Cogulludo (Guadalajara) i així obligar els seus germà i marit a signar una treva a l´estiu de 1430. L'incident internacional condicionà indirectament el desenvolupament de la cerimònia del Nou d'Octubre en el segle XV perquè la primitiva processó ja féu indefugible la desfilada del Centenar de la Ploma, de la milícia valenciana, per escortar la senyera.

És a dir, la manifestació confessional començà a transformar-se al segle XV en un símbol de comunitat cívica, gràcies al paper desenvolupat pel govern ciutadà en la organització de l'acte el dia de sant Dionís, una commemoració que recordava la conquesta i el protagonisme de Jaume I, expressada amb una crida municipal, una missa, un sermó al·legòric i la tradicional processó urbana entre la seu i l´església de sant Jordi, on es trobava ubicat el famós retaule de Marçal de Sax. La reiteració anual de la festa, a més d´incloure lluminàries nocturnes i pólvora pirotècnica, mantingué viva i actualitzada la memòria del passat més antic d´aquella societat agraïda i al mateix temps coadjuvà a activar l´eclosió d´un sentiment d´identitat col·lectiva i diferenciada. El record de la recuperació de la ciutat per a la cristiandat esdevenia així una legitimació de les institucions fundades per Jaume I, en una afirmació jurisdiccional de les competències polítiques del Consell i també en una expressió patriòtica, projectada amb la simbòlica incorporació de la bandera reial i de la ciutat al costat de la de sant Jordi, acompanyades endavant pels jurats, clergues, oficials reials, milícia i tot el poble, fent possible l´arrelament secular de la commemoració dels orígens històrics dels valencians.