Estos dies ha aparegut una notícia que suposa un canvi en la consideració del conflicte lingüístic. L'episodi pot semblar anecdòtic: el reconeixement per part del degà de la RACV, única entitat publica secessionista, del fet que el diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua és de tots. Davant eixa situació, cal plantejar-se dos reflexions: el valor d'este com a fruit d'un context anterior i la realitat actual de la llengua.
Els episodis que al llarg dels anys han clamat per l'acabament del conflicte ja en són alguns. Però n'hi ha dos que cal tindre'ls present en valorar la recent declaració del degà de la RACV. Ell primer fou el que suposà l'arribada d'una nova era, després de tanta violència física i verbal. Va ser el protagonitzat per l'aparició de l'obra d'Impura Natione de Mollà-Mira el 1986 i posteriorment per Documents 88 de Franch-Colomer-Nadal-Company el 1987. Totes dos posaren les bases d'un tercerviisme reconciliador que desemmascarava els extremismes estèrils i demanava la reconciliació lingüística com a solució de futur. Els que en fórem testimonis, com a participants de les tertúlies de l'Hotel Inglés i d'altres fòrums o com a articulistes en este diari, ho recordem. Els seus efectes es van diluir en el temps però amb l'encert d'influir des d'aleshores de manera transparent entre els sectors valencianistes enfrontats. A hores d'ara els importants passos dels dos bàndols en els últims anys són hereus d'aquell missatge i l'èxit polític de l'actual valencianisme n'ha begut per a triomfar d'eixe discurs aparegut en 1986. El segon gran episodi va ser la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua com a ens oficial normatiu nascut del consens més absolut. Per primera vegada l'administració pública reconeixia i superava el conflicte de forma efectiva.
En eixe context, el pas endavant del degà de la RACV cal entendre'l com a hereu de l'esperit transparent del tercerviisme, en un moment on s'ha consolidat l'AVL i on els privilegis injustificats que l'anterior govern donaren a la RACV acaben de desaparéixer. El valor de la declaració està en què partix de l'única entitat secessionista pública. L'estimat Rat Penat no deixa de ser una entitat privada. Així que la manifestació del degà suposa una actitud oficial nova més destacable que les lloables conversions dels acadèmics que provinents d'eixa banda del món valencianista entraren a l'AVL.
Però, independentment d'estes noves actituds, cal plantejar-se realment quina és la situació de la societat davant del llarg conflicte lingüístic. El primer que resulta clar és el fet que les valencianes i els valencians no viuen per a eixe enfrontament creat fa dècades. A este poble el preocupa més eixir de la crisi i acabar amb la corrupció política. La ciutadania viu el nostre idioma amb normalitat. Coneix una producció editorial consolidada i té el valencià com a llengua vehicular en l'escola. L'enfrontament no té el protagonisme d'uns altres temps.
Davant eixa nova actitud sols queda mirar amb escepticisme i alegria. Esta societat no està per les lluites. Així cal que ho entenguen els sectors secessionistes més dogmàtics. Els qui han començat a criticar durament el degà, han de preguntar-se si el que més els interessa és la seua supervivència o la del valencià. Fa molt de temps els diputats del règim anterior es feren «l'harakiri» pel futur de la societat espanyola. Potser ells, pel futur de la llengua valenciana, se l'hauran de plantejar. Han d'entendre que en el conflicte no existixen bons ni roïns. L'enfrontament desintegra. Sols l'entesa farà sobreviure i ajudarà a créixer a un poble tan castigat com el nostre.
