S'accepte o no, la pax valentina és un fet. El conflicte identitari entre valencians ha segut superat i està totalment desfassat i mort. La valenciana és una societat que es sentix orgullosa de ser-ho, i il.lusionada en les oportunitats de futur que depenen d'ella. I ja toca soterrar batalletes passades que han hipotecat la nostra consolidació com a poble vertebrat, i que a dia de hui a soles interessen a uns pocs que volem mantindre la capelleta per a continuar vivint a costa del conflicte.

Una altra volta no, per favor. Al llarg d'estes últimes dècades, els grupúscles incendiaris del valencianisme tricolor han intentat boicotejar qualsevol intentona d'acostament entre les combatives vores del riu valencianistes, separades per una mateixa llengua, el valencià. Més o menys grandilocuents, juntant quatre gats o convocant manifestacions, sempre intentant tombar els incipients i menuts avanços cap a la concòrdia lingüística que s'anaven donant. I a l'altre costat, al sector quatribarrat, la seua ortodòxia més furibunda col.laborava al desgavell generalitzat primant telúriques nomenclatures i composicions geogràfiques estratosfèriques.

No podem assistir inmòbils, aquells que durant tan de temps hem treballat per la conciliació i hem apostat per un organisme valencià i per a valencians com l'actual Acadèmia Valenciana de la Llengua, a les perorates suïcides contràries al present i el futur de dita institució de la nostra Generalitat Valenciana. Al Partit Popular no li ha de fer por la qüestió de la llengua, encara què altres continuen reincidint en l'aprofitament i la utilització polèmica d'este tema.

Eixa prevenció podria tindre sentit fa dècades, però ara, amb els canvis socials protagonitzats, assumint la tradició i la genuïtat del valencià i l'assumpció d'una via lingüística autònoma, eixa prevenció està fora de lloc. La creació de l'AVL va ser un encert i un acte de justícia perquè molta gent compromesa ha vist un escenari, un marc i un recurs per a fer una promoció lingüística valenciana pròpia.

El valencià és la llengua pròpia dels valencians. Per això, justament, porta el nostre gentilici, per això l'anomenem valencià. El valencià és cosa nostra, patrimoni nostre. Un patrimoni entranyable, la llengua que ens vincula al nostre passat i que volem transmetre als nostres fills. El valencià és, per al conjunt de la nostra societat, una riquesa cultural extraordinària (pocs pobles i poques llengües poden enorgullir-se d'una herència literària com la que ens han deixat escriptors valencians de totes les èpoques); una riquesa que, a més, ens ajuda a identificar-nos com a poble, com un poble més dels que componen la història i el present d'Espanya i d'Europa.

Desgraciadament, el valencià també pot ser, i de fet és, un problema. Des de fa temps, les polèmiques sobre el nom i la identitat de la llengua dels valencians esgarren la nostra societat. La demagògia, el discurs irresponsable que busca la confrontació al voltant d'esta qüestió, s'ha revelat com la pitjor arma de destrucció massiva dels vincles socials i identitaris que mantenen la cohesió del nostre poble. I tot això agreuja el que veritablement és el gran problema de la nostra llengua: el del seu futur.

La nostra responsabilitat com a ciutadans valencians és desactivar d'una vegada per sempre eixe parany mortal que és el conflicte al voltant de la identitat i el nom de la llengua valenciana: un conflicte que ens desestabilitza com a societat, que enterbolix la nostra democràcia, que posa en perill el futur de la nostra llengua pròpia. I és, també, responsabilitat nostra assegurar-nos que les pròximes generacions rebran de les nostres mans una llengua plena de vida i de dignitat.