Vaig conéixer Toni Asunción l'any 1981, poc després del 23 de febrer, el dia del colp d'estat i també de la meua arribada a València com a delegat d'El País. Era alcalde de Manises i hi havia al seu despatx una gran senyera sense franja blava, como era aleshores freqüent en molts ajuntaments. Estava considerat pròxim a l'expresident Josep Lluís Albinyana i fou molt crític amb la negociació del seu partit pel que fa a l'Estatut d'Autonomia, fins al punt que abandonà en senyal de protesta el congrés del PSPV que se celebrà l'any 1982 a Benicàssim. Ja era un polític apassionat, i no deixà de ser-ho, tot i que evolucionà „i molt„ ideològicament.
Toni era apassionat i enormement tossut, perquè quan estava convençut d'alguna cosa obrava en consequència i no escoltava ningú. Aquesta determinació el va portar a fer algunes de les coses que més prestigi li han procurat, per exemple la dimissió com a ministre de l'Interior després de la fuga de l'exdirector general de la Guàrdia Civil Luis Roldán, el 1993. Però també alguns errors, i grans, com ara la dimissió de síndic socialista a les Corts Valencianes el 1999 o el seu fugaç suport al partit d'Albert Rivera. Suport que retirà després, en considerar que líder i formació, malgrat la seua joventut, tenien els mateixos defectes que els partits tradicionals.
Asunción fou un brillant alcalde de Manises i després arribà a president de la Diputació de València, on tingué la possibilitat de desplegar les seues grans habilitats com a polític. No era un gran orador ni un bon mitiner, però era imbatible en la distància curta. Tenia un encant personal que el convertia en un líder natural. Quan feia pronòstics polítics feia la impressió d'estar veient el futur, encara que moltes vegades, les coses acabaven anant per camins diferents de les sues visions quan no obertament contraris.
Quan feren ministre de Justícia el seu amic Enrique Múgica recorde que li vaig dir: «Ara te n'aniràs a Madrid». Ell contestà: «No perquè no sóc advocat». Jo li vaig respondre que també estava Presons, però em digué convençut que no volia aquest departament. Uns dies després fou nomenat director general de Presons; en una entrevista que li vaig fer qualificava el càrrec de president de la Diputació de València de «canongia» i afegia que anava a Presons perquè al partit socialista calia estar «a las duras y a las maduras».
Aquestes «dures» foren per a Toni la seua consagració com a polític, ja que posà en pràctica la dispersió de presos d'ETA i encetà un pla de noves presons per a renovar aquestes instal·lacions, que en aquella època eren en una gran part molt antigues i deteriorades. Durant els anys de Presons, departament que va convertir en Secretaria General, amb rang de Secretaria d'Estat, Asunción mantenia freqüents contactes amb presos d'ETA i diversos representants de la política basca. Això fou la base per a anar a Interior després de la dimissió de José Luis Corcuera. Les coses que Asunción descobrí en aquest ministeri definitivament han desaparegut amb ell, ja que en diverses ocasions havia dilatat l'oferiment que li vag fer d'escriure un llibre explicant-ne les claus. El cert és que en les freqüents ocasions en què sopava a ma casa en aquella època, amb la meua dona Júlia i jo, apareixia enormement reservat i preocupat. El desenllaç fou la dimissió com a ministre, malgrat la voluntat contrària del president del govern, Felipe González.
A Toni la voluntat de Felipe González li importava poc si s'oposava a les seus conviccions. També s'enfrontà als que foren els seus millors amics al partit socialista i que esdevingueren enemics quan intentà anar a eleccions primàries contra Jorge Alarte.
Toni fou, doncs, un polític tossut i apassionat, un amic fidel i un cap bastant difícil de suportar pel seu caràcter difícil. No era fàcil dur-li la contrària. Toni se n'ha anat massa prompte i es fa enormement dur pensar que ja no el veuré aparèixer a la porta de casa amb una ampolla de xampany en la mà per a sopar i parlar de política durant hores. Adéu, Toni.
