El títol d'este article s'inspira, de manera ben conscient, en el d'un important assaig de Joan Fuster publicat el 1979: Destinat (sobretot) a valencians. Dubte que, quan Levante-EMV publique estes línies, els grans partits polítics hagen arribat a cap tipus de contuberni per a formar, a Madrid, un govern amb una certa viabilitat, ja que el problema principal i molt mal de resoldre perquè això passe, no rau tant en diferències de programa econòmic o social com en el model d’Estat: unitari i homogeneïtzador per a uns, i plurinacional ?i, en conseqüència, potser pluriestatal? per a uns altres; és a dir, d’una banda, el que és hereu de l’antic regne de Castella, i d’una altra, el que s’assemblaria més, pel que fa a la concepció territorial, a la Corona d’Aragó abolida per Felip V. De fet, eixa discrepància bàsica fou un dels dilemes, encara ben vius, que enfrontà austriacistes i borbònics durant la Guerra de Successió Espanyola, de la qual, pel que fa als reialmes hispànics, va ser fita clau la batalla lliurada el 25 de abril del 1707 als camps que s’estenen davant per davant de la vila d’Almansa.

L’any 2007 tingueren lloc a València dos exposicions celebrades quasi simultàniament: l’una, relativa a l’Orde del Toisó d’Or, mentre que l’altra commemorava el tercer centenari de la Batalla d’Almansa. La intenció d’esta coincidència fou, per la meua part, amollonar de manera ben visible l’inici i la fi d’un cas pròxim d’allò que Fernand Braudel anomenà llarga durada, un període històric amb certa coherència interna i amb una fefaent particularitat respecte a altres períodes. Al meu parer, el segment de la nostra història que ara ens ocupa aniria des del 1445 al 1707 o el 1714. La primera data correspon a la reunió, o capítol, de l’orde, que hi hagué a la ciutat de Gant i en la qual Alfons el Magnànim va esdevindre cavaller de l’exclusiva corporació nobiliària fundada el 1430 pel duc Felip III de Borgonya el Bo arran de les seues noces amb la princesa Isabel de Portugal. La segona data es referix a la Batalla d’Almansa, i la tercera, a la caiguda de la ciutat de Barcelona, després d’una aferrissada resistència, en poder del duc de Berwick, comandant de les forces borbòniques de la península Ibèrica. Este últim fet suposà la fi de la Guerra de Successió Espanyola en l’escenari militar ibèric; una guerra sagnant i cruel que abastà la pràctica totalitat d’Europa i les colònies americanes, i que menà a la pèrdua, per part de la monarquia hispànica, de Gibraltar, de Menorca (recuperada definitivament el 1805) i de tots els seus territoris de dellà els Pirineus: un cost molt alt per a instal·lar el duc d’Anjou (Felip V) en el tron de Madrid!

Alfons el Magnànim fou el primer rei europeu que ingressà en l’Orde del Toisó d’Or, en el qual no hi hagué cap castellà fins que Felip el Bell, consort de la infanta Joana, coneguda com la Boja, n’incorporà un en el capítol reunit l’any 1505 a Middelburg, en l’actualitat part dels moderns Països Baixos. N’hi hauria alguns més amb ocasió del capítol celebrat a Barcelona el 1419, sent ja gran mestre de l’orde Carles I, el futur emperador Carles V. Bon reflex de la importància que Castella havia assolit en el panorama polític de la casa d’Àustria!

Fins al susdit capítol de Barcelona van formar part de l’orde els principals membres de la més alta aristocràcia dels estats de la Borgonya (que aleshores incloïen els actuals Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg i els territoris flamencs annexionats per França), a més d’anglesos, portuguesos, savoians, imperials i súbdits, o parents pròxims dels monarques de la Corona d’Aragó, com ara el rei Ferran de Nàpols.

L’Orde del Toisó d’Or convertia en pacte d’honor el que, de fet, era una aliança militar d’estats que, tot i ser molt més plurals i estar menys poblats que França o Castella, conformaven una mena de cordó sanitari a l’entorn d’estos dos grans regnes expansius. Ferran el Catòlic aconseguí incorporar el regne de la seua esposa a eixa gran entesa, descrita pels historiadors Vicens Vives, Joseph Calmette i Nicolau Iorga. Fou l’esquema polític internacional que intentaren mantindre els Habsburg hispànics i que capgirà daltabaix l’estreta aliança entre Felip V i el seu avi Lluís XIV, que tancava l’onada llarga d’enemistat amb França que, en el cas de la Corona d’Aragó, es remuntava, almenys al segle XIII. Els aliats que combateren en els camps d’Almansa aquella jornada atziaga reconstruïen, fil per randa quasi, el sistema polític europeu d’Alfons el Magnànim: d’un costat, unitats angleses, portugueses i holandeses, i de l’altre, franceses i castellanes. Allò era part d’una guerra d’abast europeu, en l’interior de la qual es lliurava una guerra hispànica que incloïa Portugal i, en l’antic regne de València, la revolta social dels maulets. No és per atzar que jo mateix titulara «La Batalla d’Almansa i la guerra de sempre» el meu article inclòs en el catàleg de la mostra del 2007. El resultat directe de la Batalla d’Almansa foren els Decrets de Nova Planta, promulgats pel primer Borbó hispànic el 29 de juny del 1707, segons els quals els regnes de València i d’Aragó perdien els seus furs històrics i les seues institucions polítiques privatives, i en el cas valencià, fins i tot l’ús administratiu de la seua llengua «por derecho de conquista», en paraules de Felip V, hereu ideològic del gran dèspota que fou el gran monarca francés Lluís XIV. Catalunya i el regne de Mallorca perdrien també institucions i lleis privatives i l’ús oficial de la llengua pròpia l’any 1715.

Les constitucions espanyoles de tall lliberal dels segles XIX, XX i XXI ?inclosa la del 1978? i el nacionalisme espanyol del PP, del PSOE, de Ciudadanos o d’Izquierda Unida han resseguit la línia unitària i centralista castellana i d’inspiració francesa dels vencedors en la Batalla d’Almansa. Eixa pretesa nació més antiga d’Europa que constantment proclama i reivindica Rajoy, com havia fet la Generació del 98, referint-se a Espanya, és, en realitat, l’antítesi de les tradicionals Espanyes plurals i policèntriques que, a hores d’ara, representen els partits nacionalistes catalans i bascos, les marees gallegues, Compromís, i fins i tot el seguici de partits regionalistes o senzillament identitaristes presents o desapareguts tot al llarg i a l’ample de la pell de brau i les seues illes. Bona part dels periodistes de la Ibèria interior i dels presentadors i els contertulians televisius fan sovint costat amb els polítics que solament veuen en les actuals dificultats per a formar govern l’egoisme d’alguna comunitat autònoma o d’un cap de fila o un altre dels partits en lliça. El bipartidisme hegemònic fins fa poc, els mesos que portem sense govern estatal, les dificultats de Pedro Sánchez per a trobar socis polítics i per a conjugar el nacionalisme espanyol de la gran sultana andalusa o de Felipe González amb les franquícies perifèriques del PSOE, la merescuda solitud del PP i la interessada lucidesa de Podemos (que admet en el seu ideari, encara que siga a contracor del seu esperit jacobí, la realitat nacional de Catalunya i d’altres territoris de les Espanyes) han servit, almenys, perquè ens endinsàrem mentalment per enèsima vegada ?i esperem que de manera creativa? en els viaranys del laberint espanyol i perquè tornàrem a meditar sobre aquella crucial Batalla d’Almansa que manté plena vida des de fa tres segles.