La Història pot llegir-se o es pot xafar. I en aquesta gran esplanada emmarcada per muntanyes pronunciades i colines suaus, on el color terra dels camins s´alterna amb el verd de la civada, els ametlers i els pins, la Història s´hi respira i es xafa si el visitant predisposa la pituïtària i les sabates. És el camp on es lliurà la batalla d´Almansa a partir de les tres de la vesprada del 25 d´abril de 1707. Ací es cavà la fossa on van ser soterrats els Furs valencians, el caràcter oficial de la llengua d´Ausiàs March per als següents tres segles, la independència política del Regne de València i l´existència de la Corona d´Aragó mig mil·leni després del seu naixement. Un lloc mític per als valencians; un topònim „Almansa„ incrustat en el seu imaginari col·lectiu amb regust a foc, pèrdua i mort.
En aquest plàcid dissabte d´abril, davall d´un sol poderós i un rosari de núvols baixos, una família ronda per la seua casa de camp mentre prepara el dinar. La calma de l´estampa bucòlica no té res a vore amb el bullici que sacsejava el mateix indret ara fa 309 anys. Entre llocs de noms tan evocadors com el Cerro del Montizón, el paratge del Centinela, el Cerro de los Prisioneros o el Camino de la Columna, aquell dia dues línies de sis quilòmetres d´homes de deu nacions diferents lluitaren sobre aquest mateix terreny fins deixar 5.000 morts en una sola vesprada. Una xifra superior a tots els soldats americans morts durant una dècada de guerra en l´Iraq.
El resultat d´aquell 25 d´abril és de sobra conegut: la incontestable victòria de les tropes borbòniques en la batalla frenà l´avanç austracista cap a Madrid, deixà el camp lliure per a què els borbònics avançaren cap a terres valencianes amb ganes de cremar i decretar la Nova Planta, i fou decisiva per a l´assentament de Felip V en el tron d´Espanya: es convertia així en el primer rei borbó gràcies a la seua victòria de la Guerra de Successió espanyola i sentava les bases de l´Espanya moderna.
Per a la cultura popular „única per a resumir„ tot quedà reduït a una vella dita que continua ressonant: Quan el mal ve d´Almansa, a tots alcança.
Però què pensen els veïns d´aquesta ciutat d´Albacete, que limita amb Enguera, la Font de la Figuera, Villena i Aiora, de l´animadversió que el seu nom encara desperta entre el poble valencià tres segles després?
«Tots els dies, el refranyet». A l´oficina de turisme, Loles López permet prendre el pols a aquesta anòmala situació. «No ens enfadem, però no ens agrada tindre eixa imatge fora. Igual que va passar a Almansa, podria haver succeït a Moixent o a Cabdet, perquè tots estem en un lloc de pas. De vegades t´ho prens a broma, però en altres ocasions has de dir que Almansa no té culpa de què la batalla fóra ací ni del que va passar després. Nosaltres no ho vam viure, però paguem les conseqüències d´aquell dia», explica.
I les paguen de manera molt freqüent. Loles, en la seua pròpia casa. «El meu xic és de València i sempre tenim la mateixa discussió. Ell em diu: ´Vosaltres ens furtareu els Furs´. ´No haver pujat el port!´, li conteste jo». La queixa és omnipresent. Conta Isabel Ruano, informadora turística del castell d´Almansa, que cada dia ha d´escoltar la frase. «Tots els dies, tots els dies, vénen valencians i algú la diu. Perquè tots, tots, tots „recalca„ arriben amb el refrany. A mi no m´afecta el refranyet. Però hi ha molta gent que sí se sent molesta», indica.
Potser la persona que més viu la batalla d´Almansa en tot el municipi siga Herminio Gómez. Com a director del Museu Batalla d´Almansa i del Parc Cultural Almansa 1707, les seues reflexions combinen la sinceritat amb una perspectiva poc escoltada.
„A ningú „diu Herminio„ li agrada que li diguen que quan el mal ve de la seua terra és universal i que tu eres el mal encarnat. Està clar que forma part de la cultura popular valenciana i no ho volem desterrar. Però és ridícul que s´identifique el mal amb una població que en realitat no va tindre res a vore amb les importants conseqüències que la batalla va comportar per als valencians. De les 43.000 persones que participaren en la batalla, el 70 % eren estrangeres, i només vint soldats eren naturals d´Almansa. Així que anem espai „alerta Herminio„, perquè per eixe camí tornem a la Inquisició. Qualsevol dia ens cremen! Som el mal d´Almansa, anem tots amb banyes i cua „ironitza amb la veu impostada i teatralitzant„. Ja està bé, no? D´acord: va ser una desgràcia per a la Història de València, però separem les conseqüències del fet en si i de com es va produir.
Els patiments d´Almansa. Herminio Gómez reivindica el coneixement com a vacuna contra la ignorància que extrema posicions. Per un costat, intentant que a Almansa i a la resta de Castella puguen entendre les queixes dels valencians i el seu refrany. «Nosaltres no teníem Furs i no sabem el que significa perdre´ls. Tampoc ningú ens ha canviat mai la llengua. Ni podem imaginar què pot significar! Per això s´ha d´explicar, perquè la majoria dels veïns d´Almansa no entenen a quin mal es refereixen els valencians amb el refrany». Per l´altre costat, advoca per fer pedagogia cap a l´altre costat i relatar les conseqüències negatives que va tindre per a Almansa el fet fortuït, casual, de què esclatara en el seu terme aquella confrontació bèl·lica. Herminio n´enumera algunes:
„A l´any següent de la batalla no van haver-hi collites perquè els exèrcits arrasaren els camps amb el moviment de tants milers de soldats i animals. I Almansa va passar fam. La major part de pous d´aigua esdevingueren contaminats perquè les víctimes eren abocades als pous. Hi ha una anotació en els arxius que 0rdena portar neu d´Aiora a l´any següent perquè el nostre pou de neu està cobert de morts de la batalla. A banda d´això, hi ha més de 5.000 ferits repartits per totes les cases del poble als quals s´obliga a atendre. En un lloc en el que falten aliments, van haver d´alimentar a milers d´homes que continuaven ací. També, per ordre del cavaller D´Asfeld, s´obliga a proporcionar-los mantes, màrfegues i llançols. Pocs dies després de la batalla, la gent començarà a dormir en terra durant mesos. Aquell 25 d´abril no hi ha constància de cap mort de la ciutat. Però en els mesos següents „conclou Herminio Gómez„ ací mor molta gent de misèria.
Ara bé: també hi ha una herència positiva: el rei concedeix a Almansa quinze dies de fira franca (lliure d´impostos), li atorga el títol de «felicísima ciudad» (a Xàtiva, en contraposició, li esborra el nom i la rebateja com a Colonia Nueva de San Felipe), i en setembre s´erigeix un monolit commemoratiu de la victòria borbònica, que destruïren arran de la revolució antiborbònica de 1868, però que perviu intacte en l´actual escut de la ciutat.
Desconeixement local. Amb tot, l´herència de la batalla, la grossa, Almansa l´està començant a rebre fa uns anys. Es diu turisme i es tradueix en milers de visitants „moltíssims d´ells valencians„ que deixen diners a la ciutat. «Nosaltres no vam elegir ser el lloc de la batalla, però el cas és que ho fórem. I ara anem a intentar posar en valor el patrimoni que això implica. Que servisca de desenvolupament cultural i econòmic a nivell local», explica Herminio Gómez, el cervell de tota aquesta moguda que persegueix un objectiu molt ambiciós. Amb els referents de Waterloo i Normandia i altres exemples d´explotació del patrimoni bèl·lic, el somni d´Almansa és ser considerat Lloc de Memòria Europea.
Tot això, que sona bonic, no sembla importar massa pels carrers de la ciutat. «Et done deu euros per cada almansenc que sàpiga dir-te quan va ser la batalla», exclama Víctor Marí. Ell és d´Almansa, està en la trentena i passeja baix del braç una revista d´Història. No sabia que la desfeta va ser un 25 d´abril. «És que els valencians ho teniu molt present per les conseqüències que va comportar. Ací, en canvi, mai li hem donat massa importància a la batalla», es justifica. La seua amiga Sandra Tortosa, mestra, fa un apunt perspicaç. «Potser l´any sí que el coneguen alguns veïns. Però no és per la Història, sinó perquè tenim dos vins amb noms relacionats. Un és el ´Batalla de Almansa´. L´altre es diu ´1707´». Un any de mala collita per brindar.
