N'hi ha una frase, falsament atribuïda a Albert Einstein, que corre a gran velocitat per les xarxes socials: L'amor és la força més poderosa de l'univers. Pensava en esta frase després d'unes setmanes de negociacions sobre la llei de creació dels nous mitjans públics, i per a la conformació del seu primer Consell Rector.
No, evidentment, l'amor no és la força més poderosa de la política. Però compte! Tampoc ho és l'odi. La força més poderosa -i perillosa- de la política és la inèrcia.
En física, la inèrcia és el que fa que una gran roca continue immòbil si està quieta, o en moviment si s'està movent. Com més gran siga eixa roca, més costarà de moure o, segons el cas, més costarà de detindre.
En la política valenciana i espanyola passa alguna cosa semblant després d'anys i anys de bipartidisme. Maneres de fer i governar durant dècades actuen com una gran roca que podria continuar amb les mateixes dinàmiques moltes dècades més, si no s'actua per canviar-les.
Per això, el primer adversari per a les forces transformadores com Compromís és precisament esta inèrcia. Esta tendència a que tot continue fent-se com fins ara. Vàrem demostrar, sent oposició, que n'hi havia una altra manera de fer front a les polítiques del PP. I ara que formem part de la majoria parlamentària, també tenim l'ambició de marcar la diferència.
La Llei que crea la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC), aprovada sense cap vot en contra, és un gran èxit contra la inèrcia d'utilització partidista dels mitjans públics a l'Estat Espanyol. La nostra llei, en canvi, estableix un model avançat amb majories reforçades que garanteixen la pluralitat, amb pesos i contrapesos contra les possibles temptacions del govern de torn.
Una llei així suposa tot un canvi de paradigma. Potser, havent patit el cas més esperpèntic de manipulació i saqueig amb Canal Nou, ens ha permés aprovar la llei més avançada del nostre entorn. Els valencians i valencianes hem comprovat, més que ningú, el resultat d'uns mitjans públics al servei del poder, i hem decidit posar remei per al futur: Mai més uns Consells d'Administració amb persones sense cap experiència audiovisual. Mai més la direcció d'un mitjà públic imposada des del despatx de Presidència.
Espentats per l'alegria d'haver aprovat sense vots en contra una llei capdavantera, els grups parlamentaris ens vàrem proposar accelerar la conformació del Consell Rector. Una tasca per a la qual teníem menys de quatre dies. Sembla una evidència que vàrem ser poc realistes en els terminis. I també és evident, que en este temps hem pogut comprovar novament els perills de la inèrcia, dels vells tics, de la política tradicional.
La inèrcia va fer que alguns grups pensaren que no només tenien el dret a proposar noms, sinó la potestat de nomenar directament membres del Consell Rector, convertint la resta de tràmits en un mer formalisme i les majories reforçades en una molèstia.
La inèrcia va fer que alguns grups pensaren que calia respectar unes suposades quotes de partit, per damunt de la memòria i la reparació després de dècades d'infàmia. S'ha parlat molt de vetos estos dies. No hi ha hagut vetos. Senzillament hi ha hagut una proposta, la del Partit Popular, que representava el pitjor de l'antiga RTVV i que era inacceptable, com vàrem dir des que va ser registrada. No només ho hem dit des de Compromís, també ho han confirmat les víctimes del metro i les dones assetjades sexualment per Vicente Sanz, ex-cap de personal amb ànims de cacic de Canal Nou.
Evidentment, el tema de la presidència és diferent. Un gran professional sense cap retret ètic en la seua carrera, que va perdre el suport de Ciudadanos per motius que encara ens costa d'entendre. Però és evident que la proposta de la presidència no pot començar amb l'únic suport dels partits que donen suport al govern.
Dit açò, de cara a Setembre tenim una nova oportunitat per davant. Els valencians i valencianes mereixem uns mitjans públics de referència. I els aconseguirem. Des de l'aprenentatge de les èpoques fosques que hem viscut, sense por al diàleg per a construir consensos, i sobretot, lluitant amb totes les nostres forces contra les inèrcies del passat.
El veritable fracàs seria no intentar-ho.
