E l debat d'investidura estiuenc de Mariano Rajoy passarà a la història pels discursos repetitius i poc innovadors dels diferents oradors. Una vegada més han tornat a dir a la ciutadania el que esta ja sabia. Tal vegada, si alguna cosa caldria destacar entre l'oratòria del candidat, són els extensos minuts dedicats a defendre la unitat d'Espanya i a Catalunya. No és saludable ni deixa de ser-ho. Tampoc és este el lloc ni este articulista el més indicat per a fer un balanç d'allò que ha defés cada partit. A eixa tasca ja es dediquen més els analistes polítics que els historiadors.
Però tal volta allò que més crida l'atenció a este estudiós de la recent història valenciana i de la consolidació del procés democràtic, més que els programes polítics plantejats, és de la defensa de la unitat d'Espanya i la justificació d'eixe ideal com a garantia de la solidaritat entre els pobles. El senyor candidat, aprofundint en eixe discurs, es va nomenar com a defensor dels ciutadans catalans que tenen dret a ser iguals de ciutadans espanyols que els habitants d'unes altres nacionalitats i autonomies. Vist des de la Comunitat Valenciana, on la desigualtat històrica respecte altres nacionalitats i regions és ja més que una tradició, eixes paraules porten a una doble reflexió: a l'anàlisi del significat del patriotisme espanyol emprat per l'orador i al de la insolidaritat creixent del govern central amb el territori valencià.
La idea de la unitat com a ideal que garantix la igualtat de tota la ciutadania catalana dins del conjunt estatal és respectable. Però seria d'agrair que no aprofitara per a continuar oblidant injustícies econòmiques i polítiques que patixen els valencians i les valencianes des de fa anys. Som una autonomia amb un dret foral que no vol ser reconegut per l'estat mentrimentres uns altres territoris ho tenen. Som una comunitat infrafinançada i on les inversions en determinats capítols no es consideren urgents tot i ser-ho.
Així que, si la defensa del patriotisme és sinònima de solidaritat i d'igualtat, s'haurien de pensar més les paraules i sobretot mirar millor allò que es fa per l'autonomia valenciana amb la intenció de garantir els mateixos drets que des del discurs d'investidura es demana per als catalans i les catalanes.
La segona reflexió, malgrat ser últimament reiterativa, es posa de bell nou d'actualitat a causa del discurs del candidat a president. La insolidaritat amb el territori valencià clama al cel. Així ho és perquè ho manifesten des dels empresaris als agents socials. Fins i tot és reconeguda per la classe política. El partit del candidat Rajoy en la Comunitat Valenciana també ho veu, encara que considere que la insolidaritat amb València es pot resoldre tan sols amb els vots favorables dels diputats valencians. Tal vegada la senyora Bonig, cap del Partit Popular valencià, no és conscient de com és de greu la proposta llançada per ella en els passats dies. Tanmateix la realitat és que ha manifestat que la injustícia amb l'autonomia valenciana és un tema pendent que es compra i es ven.
En definitiva, el recent debat passarà a la història com una defensa d'un patriotisme que mira més cap a unes autonomies que a altres. Un discurs que oblida novament les desigualtats i injustícies que patix la Comunitat Valenciana. Un patriotisme espanyol que veu amb lupa a Catalunya i tanca els ulls a València. Fins a quan?
