A Josep Lluís Doménech li ha faltat una altra vida per a dur a terme tots els projectes que haguera volgut realitzar, perquè era un apassionat del treball i un incansable forjador d'idees. També tenia un sentit extrem del compliment de les obligacions, a les quals s'entregava amb constància i amb la mateixa il·lusió i entusiasme amb què vivia. No entenia el fet de viure sense dedicar-se íntegrament a una infinitat de coses, que tenia el do de resoldre amb optimisme, eficàcia i solvència. Allà per on passava deixava un rastre de plans amb què ens embolicava a uns i altres, i les seues reflexions les escoltàvem amb interés i respecte perquè eren mesurades i objectives, i provenien d'una persona que, a força de treballar, s'havia guanyat el respecte de tots.

Partint de la seua primera activitat com a mestre de Primària, professionalment s'havia esforçat per a llicenciar-se en Filosofia i Ciències de l'Educació, i doctorar-se en Psicologia. Professor de valencià en l'IES Blasco Ibáñez, va exercir també com a associat de Psicologia i com a assessor de llengües del Centre de Professors de Torrent, que situat en el casalici de l'Hort de Trénor quan ell i jo ens vam conéixer, em va confessar el seu interés per tal insigne família, sobre la qual haguera volgut escriure una densa novel·la que se li ha quedat per fer. Compromés amb la renovació de la societat a través de la seua tasca en l'agrupació socialista de Russafa, va dirigir la Secció Psicopedagògica i l'Institut Municipal d'Educació de l'Ajuntament de València en l'època de Pérez Casado, i més tard fou assessor del conseller de Cultura, Educació i Ciència, Andreu López.

Doménech tenia la virtut de la ubiqüitat, per la qual cosa no era improbable que qualsevol dia s'alçara a Alberic, es desdejunara a Tous, dinara a València i es gitara a Xèrica, i en cada una de les poblacions per on passava deixava un rastre inesborrable, perquè en totes tenia amics, col·laboradors i col·legues que intervenien en alguna de les seues múltiples comeses, bé que fóra l'Associació cultural Obres o Trobes, que presidia, bé qualsevol altra iniciativa com a cronista oficial de Tous i Xèrica, o bé com a membre de la junta de l'Associació de Cronistes del Regne de València, del Col·legi Oficial de Psicòlegs del País Valencià, de la Societat Espanyola de Pedagogia o de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució a la que s'havia entregat quan, des de la seua creació, hi havia ingressat, pagat d'haver estat distingit amb un honor del qual s'enorgullia.

Llevant-li temps a altres coses, Doménech va poder escriure i publicar molt en diversos mitjans „on, durant anys, va mantindre una columna en Levante-EMV„. Va elaborar també una bona quantitat de llibres de text de valencià, i va publicar assaigs, estudis i versos. Capdavanter animós i entusiasta de molts projectes, en l'Acadèmia Valenciana de la Llengua „a la qual es referia sempre amb la seua denominació completa„ ha deixat un buit enorme. Des de primera hora va presidir, impulsar i animar la secció d'Assessorament Lingüístic on, entre altres treballs, es va poder establir la gradació idònia d'un model de llengua idoni per als diversos trams de l'ensenyament del valencià. Posteriorment es va fer càrrec de la secció que ara presidia, la de Terminologia i Llenguatges Específics, en què va impulsar la creació del Portal Terminològic, compilació lèxica complementària del Diccionari Normatiu Valencià.

La seua veu també s'escoltava amb consideració i estima en la secció d'Onomàstica i en la de Foment de l'Ús del Valencià, de què també formava part. Però, sobretot, on més ben acollides eren les seues coincidències i discrepàncies amb la resta d'acadèmics, era en la junta de govern, on escoltàvem les seues intervencions amb consideració i estima. És ací on vam coincidir per última vegada el passat 5 de setembre, quan ja vam constatar que lamentablement havia empitjorat; estava inusualment dèbil, ell que era un supervivent, un home d'una vitalitat extraordinària, apassionat com ningú en tots els projectes en què s'involucrava, que no eren pocs. Però vam considerar que reeixiria, tant per la seua fortalesa com pel fet que estava perfectament atés pels metges.

També deixarà un buit enorme en les reunions del ple de la institució, on solia intervindre per a explicar els avanços de la secció que presidia, amb una oratòria extensa, formal i detallada, així com per a puntualitzar qualsevol altre extrem de l'organisme que s'havia convertit en la principal dedicació de la seua activitat pública, ja que en la privada el lloc d'honor l'ocupava la seua família i, en la mesura que podia, els seus innombrables amics.

En certa ocasió vam assistir junts a una jornada que se celebrava a Gandia que es va clausurar dissabte a migdia. Quan es va acabar em va demanar si podia allargar-lo a Alberic, perquè s'havia quedat sense cotxe. Ho vaig fer gustosament, com ben segur ho hauria fet ell. Durant el trajecte vam parlar dels «panquemaos» d'Alberic „la seua població natal, on va vindre al món fa 64 anys„, però vaig cometre la gosadia de ponderar-li la qualitat d'uns altres que enfornaven a Eslida, flairants, assaonats i tan bons com modests, els quals li vaig indicar que jo preferia als cèlebres i jactanciosos del seu poble. No mai ho haguera dit! Educadament, Doménech no va contestar res, i vam canviar de tema. En deixar-lo a sa casa, em va proposar que l'acompanyara a fer una gestió, i em va dur a un forn del poble on, sense respectar la tanda de forasters que feien cua esperant pacientment aquell desitjat bescuit, es va colar „devia tindre molta amistat amb el forner, com no podia ser d'altra manera„ i va aparéixer amb una caixa de cartó que contenia tres exemplars encara calents de la famosa mona, que em va endossar, no tant per l'agraïment d'haver-li fet de taxista, sinó esperançat en el fet que, no menjant-me'n un, sinó tres, s'assegurava no només que tenia raó, sinó que em faria addicte a aquell extraordinari producte que, com totes les coses del seu poble, l'enorgullia i el mantenia arrelat a la terra dels seus avantpassats. Naturalment, em va impedir que els pagara, perquè era tan noble, obsequiós i esplèndid com perseverant i obstinat.

Així era Josep Lluís Doménech, que ens ha deixat consternats, i a qui d'ara en avant tant trobarem a faltar.