Te'n has anat, Maribel t'en has anat, amb la maleta plena, sense fer soroll, amb els deures tots fets?

Malgrat els anys, malgrat els molts anys, Maribel, el teu record de jovenesa encetada m'arriba fresc, olorós, demorat, com si passat i present, miraculosament, mudaren en abraçada indissoluble, en besada inapagable.

En el record d'ara, que pietós m'aplega de tu, no hi ha temps passat, no hi ha temps present. Hi ha solament tu, Maribel, solament tu, només la teua sola realitat, una realitat que passa de temps verbals, que transcendeix la concreta temporalitat, que no fa cas de la lógica que imposa el temps que se'n va.

Te'n has anat, Maribel, te'n has anat ?

Et vaig conèixer a Ontinyent. Jo tenia vint i set anys, tu vint i cinc. Jo carregat de problemes fantasmals, tu ingràvida com l'alè d'un àngel no caigut. El cotxe que et portava al treball, a l'institut, un agradós Dyane blanc, el mirava arribar ofegat sempre a l'hora foscant. I tu baixaves a tot córrer, i com un llamp, te'n esmunyies, tanteixant, pels corredors, que et separaven de la gatzara d'una classe d'adolescents. Els teus passos, allí per on xafaves, deixaven al teu darrere una suau empremta de llum, anunciadora del teu pas apressat?

Maribel ja ha arribat. L'hora del capvespre, quan ella hi arriba, pren com un lluïssor especial. Solien xiuxiuejar sempre els professors de guarda, en vore't aplegar, mentre enraonaven sobre aspectos pedagògics a la sala de professors.

La llum del capvespre et va enlluernar, et va acaronar amb ses fosques mans, i et vas deixar seduir.

I ara te'n has anat, Maribel, te'n has anat, transcendint seductors crepuscles, I ho has fet amb la maleta plena, sense fer soroll, am bels deures tots fets?