L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA HA APROVAT HUI L’INFORME SEGÜENT SOBRE EL TOPÒNIM DEL CAP I CASAL, A PETICIÓ DE LA DIRECCIÓ GENERAL D’ADMINISTRACIÓ LOCAL

La normalització de la toponímia és el procés a través del qual les denominacions geogràfiques queden incloses dins del sistema lingüístic al qual pertanyen mitjançant l’aplicació d’unes normes establides prèviament per una autoritat competent en la matèria. Les regles ortogràfiques o gramaticals aplicades als noms propis no poden ser diferents a les aplicades als noms comuns del mateix idioma.

Este no és un procés exclusiu del valencià, sinó que té un àmbit internacional, ja que es du a terme en la majoria de llengües del món. En este sentit les Nacions Unides han creat el Grup d’Experts en Noms Geogràfics, l’objectiu del qual és fomentar l’establiment i la divulgació de les formes normalitzades dels topònims.

L’AVL, des del començament de la seua activitat, ara fa quinze anys, ha tingut com a objectiu la normalització de tota la toponímia valenciana: la menor, consignada en les obres Corpus toponímic valencià (2009) i Nomenclàtor Toponímic Valencià (en construcció), i la major, constituïda pel nom dels municipis valencians i els grans accidents geogràfics. En este sentit l’Acadèmia Valenciana de la Llengua considera que la denominació oficial dels topònims majors ha d’estar constituïda per l’endònim, és a dir, la denominació en la llengua de la zona, escrita correctament, segons les normes ortogràfiques actuals establides en les obres normatives.

Quan l’AVL començà la seua activitat l’any 2001, dels 395 pobles de les comarques valencianoparlants, 71 no tenien la seua denominació oficial correctament escrita en valencià. En este temps de funcionament s’ha afavorit la normalització de la denominació de 37 municipis, però encara hi ha 34 topònims que no es consideren correctes per diversos motius. Entre estos es troba el de la primera ciutat valenciana, capital de la província i de la comunitat autònoma.

La disciplina Onomàstica a través de les seues obres i dels seus autors de referència ha establit quines són les qüestions que s’han de tindre en compte a l’hora de fixar la forma gràfica d’un topònim per a aconseguir un ús social cohesionat i estable. Estos elements són els següents: l’etimologia, la pronunciació i la documentació o tradició escrita.

Etimologia

Valentia és una fundació romana de l’any 138 abans de Crist tal com es coneix per Titus Livi, que en va transmetre la notícia de la fundació utilitzant les paraules: «quod vocatum est Valentia». Per tant, se sap que la denominació de la ciutat es formà a partir del nom abstracte del llatí clàssic vale?nti?a ‘força, fortalesa’, amb e breu. Al seu torn, els àrabs quan arribaren al nostre territori al segle viii adaptaren el semicultisme com a Balansiya.

En la nostra llengua, la e breu tònica del llatí clàssic, convertida en e oberta ([??]) en llatí vulgar, va experimentar un tancament generalitzat en e tancada ([é]). Només es va mantindre oberta en cinc contextos, considerats obridors, com els que presenten les paraules t[??]rra, c[??]l, c[??]rt, div[??]ndres i d[??]u. Totes les altres ee breus del llatí clàssic es van tancar: v[é]nt, b[é], v[é], t[é], s[é]mpre, s[é]rp i h[é]rba. Així, originàriament, vale?nti?a i totes les paraules formades amb el sufix -e?nti?a es pronunciaren en la nostra llengua amb e tancada ([é]): Val[é]ncia, equival[é]ncia, resist[é]ncia, paci[é]ncia i consci[é]ncia, igual com els adjectius corresponents, que també tenien e breu en llatí, val[é]nt, equival[é]nt, resist[é]nt, paci[é]nt i consci[é]nt.

Posteriorment, per dissimilació amb la i tancada de la penúltima síl·laba, es produí l’obriment de la e del sufix -encia, i així, en la major part dels nostres parlars, es pronuncien amb e oberta ([??]) tant el nom de la ciutat de València, com els noms comuns formats amb este sufix, com ara equival[??]ncia, resist[??]ncia, paci[??]ncia i consci[??]ncia. Però s’ha conservat l’antiga pronun­ciació amb e tancada en el cas del sufix -encia en la diòcesi de Girona i en el valencià meridional, on diuen Val[é]ncia, equival[é]ncia, resist[é]ncia, paci[é]ncia i consci[é]ncia. En el valencià central i septentrional, així com en part de la resta de varietats occidentals, encara que el sufix es pronuncia amb e oberta (com ara en equival[??]ncia, resist[??]ncia, paci[??]ncia i consci[??]ncia), el nom de la capital valenciana i el de la població de la Vall d’Àneu es pronuncien amb e tancada (Val[é]ncia i Val[é]ncia d’Àneu).

Documentació i tradició escrita

El fet que es tracte del topònim major d’una de les ciutats més importants del Mediterrani i que històricament haja format part del nom de l’antic Regne, fa que se’n puga constatar una llarga tradició gràfica. D’altra banda, també és cert que la consolidació del sistema d’accentuació en valencià és relativament recent; per tant, la constatació del timbre de la vocal només es podrà observar en les formes gràfiques documentades en els últims huitanta anys.

La utilització de la forma Valéncia amb accent agut és inexistent en els usos oficials i apareix en comptades ocasions en obres o documents molt concrets. En canvi, la forma València amb accent greu és la utilitzada generalment quan el topònim apareix en valencià. És la que recomanà Manuel Sanchis Guarner en la seua Contribució al Nomenclàtor Geogràfic del País Valencià (1966) i la que han utilitzat reconeguts escriptors en les obres més representatives de la nostra literatura recent.

La denominació amb accent greu és la que apareix en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (2006); és també la forma oficial establida com a nom de la província en la Llei 25/1999, de 6 de juliol per la qual es declaren cooficials les denominacions Alacant, Castelló i València per a les províncies que integren la Comunitat Valenciana; és la que utilitza l’Ajuntament de València en els seus impresos, logos, web, etc.; també la que dóna nom a la Universitat de València, la Universitat Politècnica de València i la Diputació de València.

València és la denominació que apareix en les gramàtiques i els diccionaris utilitzats pels valencians com a obres bàsiques de consulta, així com en les obres normatives actuals de l’AVL, el Diccionari normatiu valencià (2016) i la Gramàtica normativa valenciana (2006), on s’explicita que el topònim València s’escriurà amb accent greu, tot i que es pronuncia amb e tancada en valencià, igual que altres paraules, com ara sèrie, bèstia o època.

Tant l’obra Corpus toponímic valencià (2009) com el document Els pobles valencians (2016), com també el manual Criteris per a la fixació de la toponímia valenciana (2015), consignen la forma València com la denominació normativa per a referir-se al Cap i Casal.

Esta última obra exposa clarament les pautes que s’han de seguir en el procés de normalització de la toponímia (pàg. 44): «la variabilitat de les formes que apareixen en toponímia va lligada molt estretament a la variació dialectal i als diversos parlars vius en el nostre territori. Però la codificació ortogràfica actual i la fixació del lèxic actuen com a elements anivelladors o orientadors entre tota eixa variabilitat. Es tracta de conjuminar dos tendències oposades: d’una banda, la necessitat de preservar la identitat del topònim, i per tant de respectar les formes populars que servixen de referència identificadora, i de l’altra, la necessitat de fixar el topònim segons la tradició oral, però tenint en compte la tradició escrita i la normativa lingüística pròpia de tota llengua de cultura».

Pronunciació del topònim

El timbre de la e tònica del nom de la ciutat es pronuncia tancat pels valencians i també per part dels parlants de la resta de variants occidentals de la llengua, mentre que en les variants orientals el topònim té un timbre obert, llevat del Bisbat de Girona. En canvi, la paraula comuna culta valència es pronuncia amb e oberta val[??]ncia, segons es fa constar en el Diccionari normatiu valencià (2016).

Per tot això, atés el que s’ha exposat amb anterioritat, prenent en consideració la proposta de l’Ajuntament, valorant sobretot la continuïtat d’una tradició escrita ja consolidada, i amb la finalitat de contribuir a la normalització de la llengua en tots els aspectes, la Secció d’Onomàstica, d’acord amb el que preveuen l’article 4.1 del Decret 58/1992, de 13 d’abril, del Govern valencià, pel qual es regula el procediment per a l’alteració del nom dels municipis; l’article 21 de la Llei 8/2010, de 23 de juny, de la Generalitat Valenciana, de Règim Local de la Comunitat Valenciana, i l’article 7, apartat b, de la Llei 7/1998, de 16 de setembre, de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, considera que, encara que la pronunciació recomanada per als valencians és amb e tancada, la grafia adequada des del punt de vista històric i lingüístic del topònim és València