Josep Lluís Albinyana evoca sense indignació aquells mesos de president, amb crits i violència al carrer per la batalla pels símbols. Recorda una anècdota en Canals. Alguns escridassaven fora, menys que en la capital, però alguns. Deien allò de «som valencians», no de més al nord. Albinyana va eixir i va dir: «Valencians nosaltres, que tenim la paciència d'aguantar-vos». I la tensió és va diluir. «Tot era molt entranyable», diu. «Jo era un jove de 35 anys que aguaitava una realitat que li desbordava i li ilusionava i que temps després es considerà enganyat». Eixe era Albinyana.
La batalla dels símbols va marcar la seua etapa com a president. Està establert que va ser producte d'una estratègia des de Madrid per taponar un frenesí nacionalista. Està d'acord?
No crec que responguera a un fet tan racional. Pense que va ser una reacció visceral de defensa aferrisada de l'Espanya del segle XIX.
Perquè vostés eren catalanistes.
No tan sols per això, que també, sinò perquè representàvem eixa força centrífuga que amenaçava trencar la unitat de l'Espanya decimonònica i franquista. El tema cal simplificar-lo. En la punta de llança d'aquells moviments estaven els franquistes instal·lats en la diputació i en altres institucions. Tinc fotografies on molts dels que estaven cridant contra mi estaven també amb la mà en alt cantant el Cara al sol. A partir d'ahí hi hagué un increment popular, UCD i PSOE simpatitzen i tracten de controlar-lo. Però la batalla de València, per a mi, és només un episodi d'una llarga guerra. No va acabar. Pense que rebrotarà, i rebrota, sempre que hi haja la mateixa por.
A eixa força centrífuga.
Sí.
És a dir, que pronostica més episodis.
Jo pense que sí. En la mesura que hi haja una tensió que es note, reaccionaran. Han guanyat una cosa ben penosa i ben trista que em fa sentir-me molt incòmode en aquesta terra, que és la censura. Eixe èxit és allò més lamentable.
Censura perquè no es pot parlar de País Valencià, segons va reclamar Francisco Camps en la seua intervenció recent en el Congrés dels Diputats?
Clar. A mi em poden parlar tranquilament de Comunitat Valenciana o de Regne, puc somriure, però exhibir patriotisme d'un nom imposat per decret llei em sembla tan ridícul.
Com porta la derrota en eixa batalla dels símbols?
Jo no els he perdut. Respecte tots. Em vaig quedar a soles en proposar una solució: que es posaren urnes si hi havia discusió al voltant del nom o la bandera.
La lectura que ha quedat és que es va perdre la batalla dels símbols, però l'autogovern va prosperar.
Forma part de la llegenda de la Transició, d'allò de posar les escombraries baix de la catifa. Ningú no ha donat encara una explicació popular de per què es va renunciar de reclamar al Congrés la via del 151 d'acord amb les peticions dels ajuntaments. Un frau polític que ningú no ha explicat. Després vingué l'Estatut de Benicàssim com pacte possible. Em sembla bé, però per a mi no va ser un pacte definitiu ni que resolguera res sobre l'anhel d'autogovern que alguns tenim i que no es pot identificar amb l'Estatut actual .
No pensa que magnifica eixes ánsies d'autogovern i que socialment són minoritàries?
No, perquè existeixen dos errors fonamentals en la política actual: actuar en funció de les estadístiques, quan tot polític ha de tindre un projecte, amb independència del que la gent puga pensar en un moment concret. Lo segon que lamente és el llenguatge polític influit de la lectura dels informatius i els mèdia. El polític, insistisc, ha de tindre un projecte independent i amb coherència ideológica i de llenguatge. Jo pense el que pensava als 20 i als 35 anys. M'he enriquit o m'he equivocat, però li jure que pense el mateix que pensava. I no sé si pensem així 20, 40 o 50.000. Continue pensat que el País Valencià és capaç del seu autogovern.
