'Ajuntament de Bocairent ha publicat molt recentment un llibre amb diverses col·laboracions al voltant de la figura de Josep Joaquim Castelló i Ferre (1747-1813), qui va ser diputat pel regne de València a les Corts de Cadis, on va morir en 1813. En moments com l'actual, de recursos limitats, és d'elogiar l'esforç per part de la corporació municipal de traure a la llum una excel·lent publicació que honora l'il·lustre i il·lustrat bocairentí i el trau de la foscor de l'oblit de dos segles.
Però, qui era Castelló? Josep Joaquim Castelló i Ferre fou un cas especial. Era l'únic dels diputats valencians que havia estat a França en els anys immediatament anteriors a la revolució de 1789, com a oficial de la Secretaria de l'ambaixada quan el comte d'Aranda ocupava aquest càrrec. Era també l'únic que havia patit la persecució política-administrativa de la ma dels enemics del comte d'Aranda. Els informes ens parlen d'un Castelló talentós i de prestigi. Viatjà a França en 1786, ben informat dels assumptes del país veí i assessorat de l'administració francesa per un comerciant espanyol que residia allí des de feia anys. La reestructuració de l'ambaixada en 1787 produí una sèrie de canvis i Castelló fou nomenat oficial de la Secretaria d'Estat i Govern a Madrid, la qual cosa li fa deixar París per a incorporar-se a la nova destinació en octubre de 1788. Ací es mantindria fins l'any 1792, quan la crisi produïda per la proclamació de la república a França en agost d'aquell any va fer que Carles IV, disposat a fer front a l'amenaça, prescindirà del comte d'Aranda per la seua proximitat als enciclopedistes. Manuel Godoy es va convertir en home totpoderós en una estructura de poder basada en la fidelitat al monarca i la seua esposa Maria Lluïsa i en les lleialtats personals i familiars. En eixa batalla, guanyada pels "godoïstes", Castelló no tenia res a fer, més encara quan se'l relacionava amb el comte d'Aranda, ara caigut en desgràcia.
El bocairentí deixà el seu ofici en agost de 1794 i fou apartat d'ell per a retirar-se al seu poble nadiu. Malgrat açò, Aranda intercedí per a que se li donara a Castelló una renda anual que li va permetrà viure amb penalitats fins 1805, en que li fou suspesa l'ajuda. Durant els di-set anys que estigué sense ofici ni càrrec, un llarg període la seua vida, no va parar de reclamar davant l'administració per tal de ser rehabilitat fins que en 1808, en que es declarava arbitrària i injusta la sanció, tornà a la Secretaria d'Estat. Més tard, la Junta central el nomenà intendent en comissió de l'Exèrcit d'Extremadura, membre del Consell Suprem de Guerra i Marina i la Regència li atorgava en 1810 la creu pensionada així com l'ingrés en l'Ordre de Carles III. Per tant, quan arriba a Cadis ja ha estat rehabilitat i recompensat pel càstig patit en 1792.
Vint discursos a les Corts de Cadis.Tota aquesta biografia explica moltes de les seues actituds en la seua tasca com a diputat a Cadis, on morirà el 22 de gener de 1813 als 66 anys, sense poder concloure la seua tasca parlamentària. Castelló va mantenir una activitat moderada, amb vint discursos, però més rellevant que altres diputats valencians, excepció feta de Vilanueva, Borrull, Sombiela i Joaquín Martínez. Va defensar, entre molts diversos assumptes, les prerrogatives dels secretaris de les Corts, el reforçament de l'aliança amb Gran Bretanya i Portugal o la condemna dels que "la opinión pública llama traidores o afrancesados".
Fins no fa massa anys a penes sabien de la vida, obra i pensament de Castelló. Manuel Ardit ja va donar les primeres pistes sobre el grup valencià a aquelles Corts, però amb escasses noticies sobre el bocairentí. Diversos treballs recents i els que ara s'inclouen en el llibre que comentem aclareixen i fan més gran la figura de Castelló. El llibre s'estructura en tres capítols, que tracten cadascun un aspecte de la seua biografia. Francesc Torres Faus, director de l'Arxiu del Regne de València, fa una estudi biogràfic molt complet que incorpora documentació municipal inèdita, a més d'haver estat el descobridor del retrat del diputat en 2001, de propietat privada, que il·lustra la portada del llibre. En el segon capítol, Ismael Vallés analitza l'aportació de Castelló al coneixement geogràfic del País Valencià a la darreria del segle XVIII amb la seua Descripción del Reino de Valencia, editada en l'any 2000. Per últim, Josep-Vicent Ferre, actual batle de la vila, estudia un aspecte desconegut fins ara del bocairentí, el de la seua etapa d'estudiant i professor a la Universitat de València, així com el seu pensament filosòfic. El llibre, coordinat per la regidora de cultura Francesca Cabanes i prologat per qui açò escriu, conta amb tres apèndixs: una taula cronològica, una selecció d'intervencions parlamentàries del diputat a Cadis i una crònica dels actes d'homenatge duts a terme durant l'any 2012.
Sentir-se orgullosos. El llibre, en edició acurada, ens aproxima a la figura humana, política i intel·lectual de Josep Joaquim Castelló, del quals els bocairentins ens poden sentir orgullosos i coneixedors d'un fill il·lustre i il·lustrat que va fer valdre „malgrat trobar-se en la darrera etapa de la seua vida„ la seua dignitat personal front l'arbitrarietat del poder, el seu saber front a la mediocritat i el seu tarannà obert cap a les noves idees liberals que enllumenaven els inicis del món contemporani.
